Tal dia com avui de l’any 1941, fa 79 anys, moria a Roma el rei Alfons XIII d’Espanya, besavi de l’actual rei Felip VI. Quan va morir feia quasi deu anys que, coincidint amb la proclamació de la II República espanyola (14 d'abril de 1931), estava exiliat. No obstant això, no havia deixat mai d’intervenir en la política espanyola: havia simpatitzat públicament amb els partits antirepublicans més reaccionaris i anticatalanistes (1931-1936); havia donat ple suport al cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 ―que conduiria a la Guerra Civil espanyola (1936-1939)― i havia intentat ―sense èxit― incorporar el seu fill i hereu Joan de Borbó a les files del bàndol rebel (5 d'agost de 1936).

Pel que fa a Catalunya, el seu regnat va estar marcat per una política paternalista, autoritària i anticatalanista. El seu objectiu seria, sempre, desdibuixar Catalunya amb el propòsit de liquidar ―per la via de la imposició― el “problema catalán”. Per exemple, l’octubre de 1913, mentre es negociava la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) li va dir a Francesc Cambó: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente, pero para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”.

Poc després (6 d'abril de 1914), es constituïa la Mancomunitat. Però uns anys més tard (15 de setembre de 1923) va donar ple suport al cop d’estat del general Primo de Rivera, que posava fi a mig segle de règim constitucional. I va subscriure plenament l’objectiu de Primo de Rivera: desmantellar i liquidar la Mancomunitat i la seva obra de govern, amb el pretext que “pudiera convertirse en un pequeño estado, capaz de dañar a España”. I, també, va subscriure plenament la cita del dictador, que va proclamar: “La labor de la Mancomunidad contribuía a deshacer la gran obra nacional”. A més, va signar tots els decrets de prohibició de l’ús públic i de l’ensenyament de la llengua catalana.