Tal dia com avui de l’any 1931, fa 92 anys, a Barcelona, al Foment Republicà de Sants, s’iniciava l’anomenada Conferència d’Esquerres, per negociar la creació d’una plataforma catalanista i republicana que havia de concórrer a les eleccions municipals convocades per al 12 d’abril següent. Aquells comicis eren els primers que se celebrarien després de l’etapa dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930/31). El propòsit del govern del general Berenguer era transitar cap a una democràcia, però el resultat d’aquelles eleccions (ERC guanyaria a Catalunya i les forces republicanes a Espanya) precipitaria la fi del règim monàrquic (Alfons XIII havia donat suport entusiàstic al cop d’estat i a la dictadura) i la proclamació de la II República.

L’any anterior (1930), en plena descomposició del règim dictatorial, els partits de l’oposició republicana clandestina de l’estat espanyol havien signat el Pacte de Sant Sebastià, on es reconeixia que no era possible una transició cap a un règim republicà i democràtic sense el concurs de les forces catalanistes. Per aquest motiu s’havia pactat que, en un futur escenari de llibertats, Catalunya restauraria l’autogovern de 1714 adaptat a la modernitat del segle XX. Quan es va obrir la cursa electoral, les esquerres catalanistes i republicanes havien de fer front a la conservadora Lliga Regionalista —de Cambó i Ventosa i Calvell— que havia estat el partit hegemònic a Catalunya des de les eleccions generals de 1907 fins al cop d’estat de 1923.

En aquella conferència es van reunir els líders dels partits independentistes Estat Català (Francesc Macià) i Grup d’Opinió (Joan Lluhí i Vallescà) i els partits federalistes Partit Català Republicà (Lluís Companys) i la Joventut Republicana de Lleida (Humbert Torres). El resultat d’aquella conferència va ser la creació de la plataforma Esquerra Republicana de Catalunya, formada per quatre partits independents i liderada per Macià, que havia guanyat un extraordinari prestigi polític a l’exili. A Esquerra sempre van perviure dues ànimes de difícil conciliació, i quan Macià va morir i Companys el va rellevar (1934) es va produir una depuració d’independentistes en els càrrecs destacats del partit i del govern.