Tal dia com avui de l’any 1708, fa 317 anys, i en el context de la guerra de Successió hispànica (1701-1715), la Sala de Contractacions de la Casa de la Llotja de Barcelona acollia la primera representació d’òpera de la història de Catalunya i de la península Ibèrica. La vigília d’aquell esdeveniment, Carles d’Habsburg —comte de Barcelona des de les Corts i el jurament de les constitucions catalanes del 9 de novembre del 1705—, s’havia casat amb Elisabet-Cristina de Brunsvic… Després de les noces, Barcelona —que des del 1705 era la seu de la cancelleria Habsburg de les Espanyes— esdevindria també la residència reial de Carles i Elisabet.

Precisament, aquella representació era un regal de noces de Carles a Elisabet i portava el títol: Il più bel nome nei festeggiarsi il Nome felicissimo di sua Maestà Cattolica Elisabetha Christina Regina delle Spagne (El nom més bell a celebrar, el nom molt feliç de sa Majestat Catòlica Elisabet Cristina, reina de les Espanyes) obra del compositor venecià Antonio Caldara, una de les figures més destacades del panorama operístic europeu. El llibret era obra del poeta parmesà Pietro Pariati, i l’attrezzo va anar a càrrec de l’arquitecte i escenògraf bolonyès Ferdinando Galli da Bibbiena. I els músics que van interpretar aquella òpera eren barcelonins i vienesos.

Aquella òpera es va representar a la Sala de Contractacions de la Casa de la Llotja per diversos motius. Perquè era un espai prou gran per a encabir-hi totes les autoritats de la ciutat i del país que havien de ser presents en aquell acte, i per l’extraordinària sonoritat d’aquella sala. Segons les cròniques de l’època, aquella representació d’òpera va tenir uns efectes molt positius. Elisabet de seguida es va adaptar a la vida de Barcelona. I durant els anys que va ser a la capital catalana (1708-1713), va demostrar que era una governant perfectament capacitada per a dirigir una cancelleria complexa com l’Habsburg en temps del conflicte successori.

Entre el 1708 i el 1711, Carles va passar més temps fora que dins de Barcelona. Els diversos fronts de guerra peninsulars en reclamaven, si més no, l'atenció, quan no n'era la presència. Les anotacions als Dietaris de la Generalitat són molt favorables a la gestió d’Elisabet, que, quan Carles abandonava Barcelona, restava com a regent del Principat i de les Espanyes austriacistes. I a partir del 1711, després de la precipitada fugida de Carles (a la recerca de la corona vienesa), els Dietaris de la Generalitat, de nou, revelen que Elisabet va ser capaç de governar amb una formidable serenitat, tot i la fètida pudor de derrota que traspuava la cancelleria.