Tal dia com avui de l’any 1936, fa 90 anys, i en el context dels dies immediatament posteriors a la rebel·lió militar contra la República, Buenaventura Durruti, líder de les milícies anarquistes de Barcelona que, conjuntament amb altres forces, havien combatut el cop d’estat militar a la capital catalana, ordenava l’assalt a la Presó Model. Aquella operació marcava l’inici del període revolucionari (juliol, 1936 – maig, 1937), que sumiria Catalunya en un estat de caos i d’inseguretat, i que es traduiria en l’assassinat d’unes 8.000 persones a mans de les tètriques Patrulles de Control de la CNT-FAI.
Quan Durruti va ordenar l’assalt a la Presó Model, els militars que havien secundat la rebel·lió militar a Barcelona ja havien estat derrotats (20 de juliol de 1936). I en aquell moment, Durruti va ordenar reclutar milicians per marxar cap a l’Aragó i combatre els colpistes que havien aconseguit els seus objectius a Saragossa. No obstant això, va convenir amb els també líders anarquistes Joan Garcia Oliver i Diego Abad de Santillán deixar una part de les milícies a Barcelona per articular les Patrulles de Control, que en l’estratègia anarquista havien de rellevar Mossos d’Esquadra, Guàrdia d’Assalt i Guàrdia Civil.
Durruti va entrar a la Presó Model —pràcticament sense resistència— va reunir els reclusos al pati principal de la presó i, segons els testimonis d’aquell fet, els va dir que en un estat llibertari —com el que propugnava l’anarquisme— no existien les presons i, per tant, quedaven tots lliures. Però, segons els mateixos testimonis, tot seguit va afegir que calia derrotar definitivament el feixisme i va demanar voluntaris per marxar amb la seva columna cap a Aragó. Finalment, va dir que qui volgués acompanyar-lo seria acollit com un valent revolucionari i, si algú no volia, que no passava res, que ho entenia i que l’afusellaria allà mateix.
Altres fonts parlen que, durant l’assalt, el caos es va apoderar de la Presó Model i durant els primers minuts es van produir diverses agressions a funcionaris i a policies i una fuga massiva a través de la porta principal. Aquells presos fugats eren, majoritàriament, delinqüents comuns, i durant les setmanes immediatament posteriors la premsa de l’època (La Vanguardia, La Veu de Catalunya) revelaria l’existència d’un sòrdid eix que unia la direcció de la CNT-FAI, l’hampa del Paral·lel i les Patrulles de Control, i que provocaria un notable increment del grau de criminalitat a la ciutat de Barcelona.