Tal dia com avui de l’any 1712, fa 311 anys, a Londres, i en el decurs de les negociacions de pau per a posar fi a la Guerra de Successió hispànica, i per les quals Gran Bretanya havia obtingut la possessió de Menorca, la reina Anna I nomenava el militar John Campbell governador britànic de l’illa. Menorca formaria part de l’imperi britànic durant noranta anys (amb els parèntesis de dominacions francesa de 1756-1763 i espanyola de 1782-1798), durant els quals va tenir sis governadors: John Campbell, Richard Kane (que seria qui ostentaria el càrrec més temps i que promouria grans obres públiques), Algemon Seymour, John Dalrymple i James O’Hara.

A l’inici de la Guerra de Successió hispànica (1706), la societat menorquina s’havia rebel·lat contra el règim borbònic i la cancelleria austriacista de Barcelona, a través del virrei de Mallorca, havia nomenat una sèrie de governadors lleials a Carles d’Habsburg. Durant aquella etapa (1706-1712), l’illa de Menorca va jugar un paper d’extraordinària importància estratègica, i a les acaballes del conflicte, mentre es negociaven les condicions de pau (Utrecht, 1712), la cancelleria britànica va exigir i va obtenir el control de l’illa. Felip V, el primer Borbó hispànic, va lliurar Gibraltar, Menorca i el Asiento de Negros als britànics, a canvi de la retirada del conflicte.

Durant els noranta anys de dominació britànica, Menorca va viure el seu particular segle d’or. Durant l’etapa de dominació hispànica (1518-1712), havia estat un territori desprotegit (a expenses dels atacs i els segrestos de les pirateries otomana i barbaresca) que havien delmat la seva població, havien arruïnat el seu aparell econòmic i havien compromès el seu futur. En canvi, amb els britànics, la seguretat va passar a presidir la vida social i econòmica de l’illa, i no tan sols se’n va beneficiar l’aparell agroramader tradicional, sinó que es van restaurar les vies comercials marítimes de l’època medieval catalana (1285-1518).

També en el plànol cultural, Menorca va resultar molt beneficiada per la seva incorporació a l’imperi britànic. A diferència del que passaria a Mallorca a partir de l’ocupació borbònica de 1715 (i del que havia passat al País Valencià, el 1707, i a Catalunya, el 1714), els britànics no van perseguir la llengua catalana. Durant el segle britànic de Menorca, el català no tan sols va ser llengua cooficial amb l’anglès, sinó que va viure una etapa de conreu literari molt significativa. Aquesta “primavera menorquina” clouria tràgicament el 1802, amb la incorporació de l’illa a la corona espanyola. A partir d’aquell moment, l’economia i la cultura menorquines patirien un fort retrocés.