Tal dia com avui de l’any 1557, fa 465 anys, el rei Enric II de França, de la nissaga Valois, signava l’Edicte de Compiègne; la llei persecutòria més severa que, fins llavors, s’havia promulgat contra les confessions reformistes franceses. Després de la promulgació d’aquell edicte, l’espiral de violència es va desbocar. La família reial i les grans famílies nobiliàries del regne (Valois, Borbó, Guisa, Montmorency) es van lliurar a un conflicte brutal que va tenir el principal teatre de guerra a Occitània. Compiègne va representar l’inici de les hostilitats; i cinc anys més tard, el duc de Guisa (descendent directe del comte-rei Pere III) ordenava la massacre de Wassy, que se saldaria amb l’assassinat de 23 grangers calvinistes (1 de març de 1562), que marcaria l’inici de la guerra.

Entre 1557 (Edicte de Compiègne, inici de les hostilitats) i el 1598 (Edicte de Nantes, fi de la guerra) s’estima que van morir un milió de persones, i un altre milió van fugir del regne de França. Les víctimes d’aquell conflicte (morts i refugiats) eren tant catòlics com calvinistes. D’aquests refugiats, una part important, uns dos-cents mil, aproximadament, van creuar la frontera francocatalana i es van establir al Principat. Segons la investigació historiogràfica, la immigració occitana va impulsar el salt de Catalunya cap a la modernitat. Els occitans van importar una cultura de treball d’arrel protestant; i els catalans de l’època, que fins llavors eren catalogats com a mandrosos i violents; van abandonar les seves rutines tradicionals i van entrar de ple en una dinàmica precapitalista.

També, la immigració occitana va impulsar l’evolució de la llengua catalana. En algunes ciutats del país —com Mataró o com Sant Boi— es van convertir en el corpus social majoritari; i en altres —com Cervera, com Manresa o com Barcelona— van arribar a representar el 30% de la població. La llengua occitana era molt similar al català; i es va produir un sincretisme que va allunyar la llengua catalana de la resta de llengües peninsulars; i va evitar que el contacte amb el castellà (que, en aquell moment, ja dominava la meitat sud d’Aragó) provoqués una progressiva assimilació i desaparició (com havia passat amb l’aragonès). Molts cognoms actuals son testimoni d’aquell fenomen migratori: Bertran, Badia, Quelart, Castells, Jordà, Ballart, Segalès, Pons o Vergés, entre moltíssims altres, són d’origen occità.