Tal dia com avui de l'any 1712, fa 314 anys, a Maó (Menorca) i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1701-1714/15), el comandant John Campbell —ambaixador britànic davant la cancelleria borbònica de Madrid i segon duc de la nissaga escocesa Argyll, del castell d'Inveraray—, confirmava la sobirania definitiva de la Gran Bretanya sobre l'illa de Menorca. Aquest estatus s'havia iniciat el 1708, amb la conquesta militar de l'illa a mans d'un estol naval de l'aliança internacional austriacista liderat pel capità, també britànic, James Stanhope.
La renúncia del règim borbònic espanyol a la sobirania sobre Menorca —i la seva definitiva transferència a una de les potències de l'aliança austriacista— era fruit de les negociacions de pau d'Utrecht (1712-1713) per posar fi al conflicte successori hispànic. En aquelles negociacions de pau, els cancellers francesos de Lluís XIV havien imposat als espanyols de Felip V el lliurament de Menorca i de Gibraltar a la Gran Bretanya per a aconseguir que els britànics reconeguessin el Borbó espanyol i es retiressin del conflicte.
La dominació britànica, amb algun petit parèntesi temporal, es va perllongar durant 90 anys, fins al 1802. Durant aquesta "etapa britànica", l'illa de Menorca va conèixer un desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural inèdit en la seva història. I la llengua catalana va conservar el rang d'oficialitat juntament amb l'anglès, fet que contrastava amb la persecució contra el català que, des del 1715, el règim borbònic havia desfermat a Mallorca i a Eivissa. Amb la reincorporació de Menorca a l'edifici polític espanyol, es va produir la fi sobtada del "segle d'or menorquí".