Tal dia com avui de l’any 1640, fa 383 anys, en el context de la crisi que anticipava la Revolució dels Segadors (1640) i la Guerra de Separació (1640-1652/59), el Dietari de la Generalitat consignava la resposta que l’advocat-fiscal de la Generalitat i el seu equip d’assessors havien cursat al govern del país, en relació amb una consulta anterior respecte als allotjaments forçosos de les tropes hispàniques a les cases de la població civil catalana. El 1635, el comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari del rei Felip IV, havia desviat, a propòsit, el principal front de la guerra hispanofrancesa (1635-1659) al Rosselló, per a justificar l’ocupació militar hispànica de Catalunya.

En aquella època, l’exèrcit de la monarquia hispànica no tenia aquarteraments a Catalunya, i els 40.000 terços de Castella emplaçats a Catalunya (un soldat per cada dotze habitants) serien allotjats a les cases particulars de la població humil, en virtut d’una llei d’origen feudal que, després del triomf de la Revolució Remença (1469), ningú havia reparat que continuava allotjada a les Constitucions de Catalunya. Aquesta llei era el títol 20 i s’anomenava “De vectigals”. Felip IV i Olivares havien proclamat que les classes populars catalanes estaven obligades a “dar a los soldados hospedage, lumbre, sal, agua, binagre, cama, mesa y servicio”.

Aquesta mateixa llei eximia les classes privilegiades (noblesa i elits plebees). I aquí és on es desemmascarava el veritable propòsit de Felip IV i d'Olivares: crear un clima de conflicte que havia de desembocar en una rebel·lió i havia de culminar en el desplaçament de les classes governants catalanes del poder, com a venjança per no haver acceptat la Unió d'armes (l’harmonització fiscal i militar hispànica, calculada per a Catalunya pel doble dels seus habitants). El conflicte va esclatar quan els soldats hispànics es van lliurar a robar, cremar sitges i collites, mutilar i assassinar la gent que es resistia i violar les nenes i les dones de les cases que els havien acollit.

Davant la passivitat del virrei hispànic i de la inacció del rei, i a l’inici d’una revolta popular, el govern de la Generalitat va consultar els lletrats de la casa, que van dictaminar que els vectigals no autoritzaven la conducta salvatge d’aquella soldadesca hispànica, que es comportava com un exèrcit d’ocupació. I van dictaminar, també, que Felip IV havia de pagar les destrosses materials i personals que havia causat la seva soldadesca. Felip IV no tan sols no va atendre les reclamacions dels seus, encara, súbdits catalans, sinó que va ordenar intensificar la repressió contra la població civil que es resistia a aquella salvatge onada de violència.