Tal dia com avui, fa 203 anys, Napoleó restituïa a Ferran VII –el Borbó captiu– el tron d'Espanya. Cinc anys abans (1808) Ferran, que ja havia estat coronat rei d'Espanya, havia pactat la renúncia a canvi d'una pensió vitalícia de 4 milions de reials anuals, l'equivalent al salari anual mitjà de 1.000 persones. Un recés daurat a Baiona (País Basc francès) que es va acabar sobtadament quan les derrotes militars es van acumular en el comptador de l'Imperi francès. Napoleó, pressionat pels esdeveniments, retirava els seus exèrcits de la península ibèrica i renunciava al seu projecte de creació d'una dinastia Bonaparte al tron de Madrid, i, de retruc, es desentenia del Borbó i de la pensió.
L'any anterior (1812) el Principat havia deixat de ser una província espanyola per convertir-se en una regió francesa. Una decisió política i estratègica que no tenia cap relació amb la història carolíngia i l'ambició de situar la frontera meridional francesa a la riba de l'Ebre. Catalunya va ser incorporada perquè era un territori amb una indústria incipient i un aparell agrari potent. Dos factors molt valorats en una economia de guerra, i també per la seva força demogràfica. Napoleó havia instaurat el servei militar obligatori i universal, la lleva forçosa, regular i periòdica, i Catalunya havia superat el milió d'habitants, la vintena part de la població total de França.
Durant els anys francesos Barcelona es va convertir en el París de la Mediterrània. Amb 125.000 habitants esdevenia –de facto– la capital del gran Migdia (el sud francès). Les tenebres que dominaven l'estrambòtica Il·lustració hispànica –la de fàbrica borbònica– van deixar pas a una explosió artística, científica i acadèmica d'ideologia clarament revolucionària. Catalunya es retrobava amb Europa i amb els grans moviments socials i polítics que canviaven la fesomia del continent. Amb la renúncia francesa –el retorn a l'statu quo anterior– es va posar fi a una primavera social, cultural i política inèdita en la història moderna de Catalunya.