Tal dia com avui de l’any 1416, fa 508 anys, a Barcelona, Ferran I, primer rei de la nissaga castellana Trastàmara al tron de Barcelona, creava el títol de príncep de Girona per a designar el seu hereu. La creació d’aquesta dignitat s’inspirava en el títol castellanolleonès de príncep d’Astúries, que es concedia a l’hereu al tron de Toledo des que la mateixa nissaga Trastàmara havia assolit la corona castellanolleonesa (1366). Joan I, segon monarca Trastàmara de la corona castellanolleonesa, ja era comte de les Astúries quan es va asseure al tron de Toledo, i l’única cosa que va fer va ser adaptar la successió del seu títol a la condició d’hereu reial. Per tant, podem dir que aquests títols (príncep d’Astúries i príncep de Girona) són de creació dels Trastàmara.

El més rellevant del títol de príncep de Girona és el seu origen. Quan Ferran I el va crear, Catalunya formava part de l’edifici polític catalanoaragonès. Però Catalunya vivia immersa en una profunda crisi econòmica i social que era el producte d’una successió d’episodis molt violents: la pesta negra, els pogroms i el paisatge d’extrema tensió entre la pagesia de remença i l’aristocràcia propietària latifundista. A més, en aquell moment el règim feudal es començava a esberlar, buscant restaurar la piràmide jeràrquica tradicional que situava el rei al cim. I, tant Aragó com València, no tan sols no estaven afectades per aquelles crisis, sinó que a més es presentaven amb la gradació de regne, a diferència de Catalunya que conservava la de Principat.

Ferran I va elevar el títol de duc de Girona o delfí de Girona —que ja utilitzaven els monarques de l’anterior nissaga Bel·lònida per a designar el seu hereu—, a la categoria de príncep i, podent haver desplaçat la seva radicació a un indret dels regnes d’Aragó o de València, va preferir conservar l’associació d’aquesta dignitat amb una de les ciutats i comtats protagonistes d’aquella Catalunya primigènia (segles VIII a X). D’aquesta manera reconeixia que el comtat independent de Barcelona (o Principat de Catalunya) —i no el regne d’Aragó— era el veritable nucli fundacional, el nervi ideològic i el motor polític, econòmic i militar que havia creat, engrandit i sostingut l’edifici polític catalanoaragonès.