Tal dia com avui de l’any 1486, al monestir de Guadalupe (llavors província castellanolleonesa d’Extremadura), el rei Ferran II, monarca de l’edifici polític catalanoaragonès, signava la Sentència Arbitral de Guadalupe, que posava fi —de forma salomònica— al conflicte civil que havia enfrontat els pagesos de remença catalans —sotmesos a unes feixugues i humiliants servituds (els anomenats mals usos) imposades, progressivament, pel règim feudal, propi de la baixa edat mitjana, des del segle X— i la noblesa i les jerarquies eclesiàstiques feudals (els grans propietaris latifundistes).

Malgrat que el posicionament del rei Ferran era el d’exercir un paper neutral que legitimés aquella Sentència Arbitral, és important destacar que, durant el conflicte armat (1462-1486), l’estament de la Corona sempre —i això vol dir durant els regnats de Joan II i de Ferran II— havia pres partit pels remences, no per solidaritat amb la causa pagesa, sinó amb l’objectiu d’erosionar el poder de la noblesa i de les jerarquies eclesiàstiques i transformar l’estructura del poder en una monarquia autoritària, pròpia dels nous règims de l’edat moderna.

La Sentència de Guadalupe, malgrat la seva naturalesa arbitral, no va satisfer cap de les dues parts en conflicte. Els remences no van veure satisfetes totes les seves reivindicacions i, sis anys després (1492), el rei Ferran patiria un atemptat per part del remença Joan de Canyamars que quasi li costaria la vida. Tot i això, a partir d’aquella Sentència, Catalunya es convertiria en el primer país d’Europa que iniciava el desballestament del règim feudal i, per tant, en la primera societat del continent que ingressava a la nova edat moderna que rellevava l’edat mitjana. 

La Sentència de Guadalupe també transformaria el paisatge productiu català. La propietat de la terra —i, per tant, la font de producció— passaria a mans de milers de famílies productores. La primera conseqüència seria l’aparició dels primers excedents de producció que es destinarien a l’exportació. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, Catalunya passaria a ser una societat mercantil —a diferència de Castella, arruïnada per la derrota dels comuneros (segle XVI)— i posaria els fonaments per a una futura revolució industrial (segle XIX) que explicaria la fesomia actual del país.