Tal dia com avui de l’any 1894, fa 129 anys, a Barcelona, era executat Santiago Salvador Franch, acusat i condemnat per l’atemptat amb bomba al Liceu del 7 de novembre del 1893. Salvador va accedir al Teatre del Liceu el dia de la inauguració de la temporada d’hivern i es va situar al cinquè pis de la zona de tribunes. Mentre s’interpretava el segon acte de l’òpera Guillem Tell, obra de Gioachino Rossini, va llençar dues bombes Orsini —de fabricació casolana— contra el públic situat a la platea. L’explosió de la primera bomba va causar 14 morts i 35 ferits de diversa consideració. En canvi, afortunadament, l’explosió de la segona bomba va quedar esmorteïda pel cos d’una de les víctimes i no va causar els mateixos efectes que la primera.

Salvador va escapar enmig de la confusió i ningú no va poder donar una descripció de l'autor d'aquella massacre. Però el governador civil, Ramon de Larroca, ordenaria detencions massives que culminarien amb l’acusació, judici, condemna i execució de tres innocents: Josep Codina, Mariano Cerezuela i Manuel Archs. Mentre Larroca fabricava els falsos càrrecs que conduirien aquestes persones a la mort, la policia detenia Salvador, que des del primer moment va reconèixer ser l’autor de l’atemptat del Liceu. Tot i això, el governador civil Larroca no abandonaria el seu afany d’imputar Codina, Cerezuela i Archs, que serien executats el 21 de maig del 1894, cinc mesos després de la detenció i confessió de Salvador.

Santiago Salvador —fill d’una família de pagesos benestants del Baix Aragó, de professió taverner i d’ideologia anarquista— va ser executat amb el mètode del garrot vil a la presó del castell de Montjuïc, en mans del botxí Nicomedes Méndez López. Salvador, autor confés de l’atemptat del Liceu que havia costat la vida a 14 persones, sempre va sostenir que ho havia fet per a venjar la mort de l’anarquista Paulí Pallàs, executat per l’intent d’assassinat del general Martínez Campos (1893), cap visible del cop d’estat de 1874 que havia derrocat la República i havia restaurat la monarquia. En el moment en què Salvador s’asseu a la cadira de la mort, tenia trenta anys (la mateixa edat que Pallàs quan és executat), estava casat i tenia dues filles.