Tal dia com avui de l'any 1945, fa 72 anys, els representants del règim nazi d'Alemanya signaven a Reims (França) la rendició incondicional. D'aquesta manera es posava fi —a Europa— a la II Guerra Mundial. Els règims totalitaris d'ideologia nazi, feixista i nacionalcatòlica que dibuixaven l'eix Berlín-Roma-Madrid havien estat derrotats. S'obria una etapa que dividia Europa en dos blocs polítics i econòmics: els règims democràtics de sistema capitalista, liderats per França i per la Gran Bretanya, i els règims dictatorials de sistema marxista, liderats per la Unió Soviètica. Una etapa de tensió permanent que rebria el nom de Guerra Freda i que s'allargaria per 45 anys.
La historiografia espanyola, tradicionalment, ha presentat el règim franquista com un actor neutral. I ho ha justificat amb la no intervenció dels aliats que, en canvi, van combatre a Itàlia i a Alemanya i als països ocupats pels règims de Roma i de Berlín. La realitat, però, revela les intenses relacions del règim franquista, a través del filonazi Ramón Serrano Suñer, amb les cancelleries de Mussolini i de Hitler, que anava molt més enllà del suport militar rebut durant la Guerra Civil de 1936-1939 i de la División Azul, formada per falangistes voluntaris i per lleva forçosa, que va combatre al costat de la Wehrmacht i de la Gestapo a la Unió Soviètica.
Els catalans van pagar un elevat preu per aquesta aliança. Als 90.000 morts de la Guerra Civil, s'hi sumarien milers de víctimes als camps d'extermini nazi —per la seva condició de catalans i republicans—, en accions bèl·liques —com a membres de la Resistència francesa—, o a causa de les malalties que van devastar les comunitats d'exiliats a la França del règim col·laboracionista de Pétain. El catalanisme polític a l'exili va treballar perquè els aliats enderroquessin el règim franquista. Però l'Administració nord-americana va optar per una estratègia d'asfíxia, que li permetria, sis anys més tard, signar uns acords tan draconians que mai cap aliat europeu li hauria acceptat.