Tal dia com avui de l’any 1713, fa 313 anys, a Utrecht (Províncies Unides dels Països Baixos), els delegats hispànics Francisco Téllez-Girón y Benavides —duc d’Osuna— i Isidro Casado de Acevedo y Rosales —comte de Monteleón— signaven, en nom del rei Felip V, el Tractat de pau d’Utrecht, que havia de posar fi a la participació britànica en la guerra de Successió hispànica (1701-1715). Anglaterra havia ingressat al conflicte (1701) com una de les potències de l’aliança internacional austriacista enfrontada a l’eix borbònic París-Madrid. Posteriorment, havien signat l’Acta d’Unió amb Escòcia (1707) i es presentarien a Utrecht com a britànics.
Però, des de l’entronització de la casa Borbó al tron de les Espanyes (1700), el grau de dependència de la cancelleria de Madrid respecte a la de Versalles era tan absolutament manifest que, quan els delegats hispànics es van presentar a Utrecht a negociar la pau, es van trobar que l’arquitectura del tractat ja havia estat pactada pels ministres del rei Lluís XIV de França (avi i valedor del Borbó espanyol Felip V). Segons la majoria dels investigadors, la intervenció dels teòrics negociadors espanyols Téllez-Girón i Casado de Acevedo no va passar de posar la seva rúbrica al capdavall del text d’aquell tractat de pau.
Entre les moltes condicions que es van pactar en aquell tractat, es deia que Gibraltar, que havia estat guanyat el 1704 per un combinat naval angloneerlandès, amb participació d’un cos de la infanteria de marina catalana (havien estat els primers a posar el peu sobre el penyal), restaria definitivament com un territori de sobirania britànica. L’article X del Tractat d’Utrecht deia que "el Regne d’Espanya cedia a perpetuïtat la ciutat, el castell, el port i les fortificacions de Gibraltar al Regne Unit de la Gran Bretanya". A canvi, els britànics es retiraven del conflicte i reconeixien Felip V com a rei d’Espanya.
Aquell tractat va tenir una extraordinària repercussió sobre el Principat i sobre les illes de Mallorca i d’Eivissa, que eren els darrers bastions de la resistència austriacista. La retirada britànica va deixar els catalans —peninsulars i insulars— completament sols en aquella guerra contra l’eix borbònic francoespanyol. Tot i això, l’exèrcit borbònic francoespanyol trigaria dos anys a derrotar els catalans. Fins al setembre del 1714, després d’un setge de catorze mesos, no podrien vèncer Barcelona —que protagonitzaria una resistència que meravellaria Europa. I fins al juliol del 1715, no podrien doblegar la resistència de Palma.
Des d’un punt de vista de dret internacional, el Tractat d’Utrecht, que van signar els reis i els governs espanyol i anglès, és plenament vigent. Per tant, la seva revisió (donar atenció a la reivindicació espanyola sobre Gibraltar) implicaria també la revisió del Tractat de Gènova, del 1705, que prèviament havien signat el govern anglès i el partit austriacista català (després el partit al govern del país) i que, en nom de totes les potències de l’aliança austriacista (Anglaterra —futura Gran Bretanya—, Piemont —futura Itàlia—, Àustria, Països Baixos i Portugal), reconeixia a Catalunya la naturalesa de subjecte polític; és a dir, la capacitat de decidir el seu futur.