Tal dia com avui de l’any 1870, fa 154 anys, a l’Havana, les autoritats colonials espanyoles enviaven José Martí, llavors un noi de tan sols setze anys, a la pedrera penal de San Lázaro, per complir amb treballs forçats la resta de la condemna que li havien imposat. Martí havia estat detingut durant l’onada repressiva que havia seguit a l’esclat de la II Guerra de la Independència cubana (1868-1878).  El 23 de gener de 1869 havia editat el primer i únic número del rotatiu independentista La Patria Libre. Després s’havia ocultat i havia estat delatat per un antic company d’escola anomenat Carlos de Castro y de Castro. Detingut i acusat del delicte de rebel·lió el 4 d’octubre de 1869, havia estat jutjat i condemnat el 21 d’octubre de 1869 a sis anys de presó.

José Martí era nascut a l’Havana (1853), però s’havia criat a l’antiga vila de Campanar (actualment un barri de València cap-i-casal). El seu pare Marià Martí, natural de l’antiga vila de Campanar, era un sotsoficial de l’exèrcit colonial que, un cop Martí entra a presó, maniobraria per a obtenir la permuta de la condemna. El 15 de gener de 1871, després de vuit mesos de treballs forçats i amb la salut molt deteriorada, li va ser commutada la pena per la de desterrament i va marxar cap a la península. Malgrat aquella duríssima condemna (que quasi li costa la vida) i també el duríssim desterrament (que el va aïllar enormement),  Martí continuaria vinculat a l’independentisme cubà, i amb el decurs del temps es convertiria en el líder indiscutible d’aquest moviment.

Es dona la curiosa circumstància que el president del govern espanyol del moment era el general Joan Prim i Prats (Reus 1814 – Madrid, 1870), que també exercia com a màxima autoritat de l’Estat des que la reina Isabel II havia estat destronada i desterrada (Revolució Gloriosa, 1868). Les paradoxes de la història fan que el català Prim —com a màxim representant del poder colonial— hagués ordenat l’empresonament i hagués forçat la condemna del valencià Martí —que esdevindria la icona de l’alliberament cubà. El 1878, Martí va retornar a l’Havana, però el 1881 s’exiliaria a Nova York i fundaria el Partit Revolucionari Cubà, que seria el moviment polític i militar que conduiria el país a la definitiva independència (entre 1898 i 1904).