Tal dia com avui de l’any 1880, fa 143 anys, el rei Alfons XII signava el decret d’abolició de l’esclavitud a la, llavors, colònia espanyola de Cuba. Set anys abans (1873), Estanislau Figueres, primer president de la Primera República espanyola, havia signat el decret d’abolició de l’esclavitud de Puerto Rico. En canvi, a les Filipines, l’altra de les tres darreres colònies hispàniques d’ultramar, l’esclavitud no va ser mai abolida durant la dominació espanyola. No seria fins al canvi de domini, de l’administració espanyola a la nord-americana (1898), que la xacra de l’esclavitud desapareixeria de les illes Filipines.
Amb el decret signat per Alfons XII, el regne d’Espanya passava a ostentar el dubtós honor de ser la darrera potència colonial europea a abolir l’esclavitud. Portugal havia estat la primera, per iniciativa del marquès de Pombal (1761), el reconstructor de Lisboa després del gran terratrèmol de 1755. La Gran Bretanya ho havia fet el 1812, França el 1848 (havia estat durant la presidència del nord-català Francesc Aragó). Els Països Baixos també el 1848. Rússia havia abolit la servitud (una pràctica similar a l’esclavitud) el 1861. I els Estats Units acabarien amb el fenomen de l’esclavitud el 1865, a la conclusió de la Guerra Civil americana (1861-1865).
A principis de 1880, la colònia espanyola de Cuba i l’estat independent del Brasil eren els únics territoris americans on l’esclavitud encara era legal. Al Brasil ho seria fins al 1888. I a Cuba, la metròpoli colonial espanyola substituiria l’esclavitud pel sistema anomenat del “patronat”, que era una transformació fictícia dels actors intervinents: l’esclau es convertia en un jornaler, però en unes condicions laborals molt precàries; l’amo passava a ser el patró, però conservava el poder, a través de la propietat dels recursos (el latifundi agrari), i el control, a través de la distribució de les tasques. Aquest sistema seria legal fins a l’expulsió de l’administració espanyola (1898).