Tal dia com avui de l’any 1899, fa 125 anys, a Barcelona; es convocava una gran manifestació en protesta pel desmesurat increment de la pressió fiscal sobre l’aparell productiu català. Aquella manifestació, que reuniria cent mil persones al Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys), va ser convocada —conjuntament— per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Catalunya (una organització de fabricants i botiguers) i pels sindicats obrers, que es van veure interpel·lats per l’amenaça al teixit econòmic català i a la pèrdua de llocs de treball que se’n podia derivar. En del decurs d’aquella concentració, es van corejar missatges a favor del dret del treball i en contra dels greuges fiscals a Catalunya; i els historiadors consideren que és la primera gran manifestació de la història del catalanisme modern.

L’origen d’aquella crisi venia de la derrota militar de l’exèrcit espanyol a Cuba, Puerto Rico i Filipines; i la pèrdua de les tres darreres colònies d’ultramar. L’estat espanyol no tan sols havia perdut tres fonts importants d’exacció tributària, sinó que, a més, en el tractat de pau amb els nord-americans (que eren els nous dominadors d’aquells territoris), els negociadors espanyols havien acceptat el pagament d’una indemnització de 400 milions de dòlars. En aquell context de crisi profunda, el ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, havia optat per incrementar, secretament, el tipus impositiu al sector productiu català. L’escàndol va saltar quan la premsa va publicar que els fabricants i botiguers catalans estaven sotmesos a tipus impositius molt superiors als seus homòlegs madrilenys o andalusos.

Els fabricants i botiguers catalans van proclamar una rebel·lió fiscal (la negativa a liquidar impostos al·legant el tancament temporal de l’activitat del negoci) que va ser anomenada Tancament de Caixes. I la reacció del govern espanyol va ser proclamar l’estat d’excepció a Catalunya, embargar el patrimoni a tots els industrials que havien secundat aquella iniciativa i empresonar els líders d’aquella protesta. L’alcalde de Barcelona i líder més visible d’aquell moviment, Bartomeu Robert va ser injuriat, humiliat, amenaçat i forçat a dimitir. I els ministres del govern espanyol Duran i Bas i Garcia de Polavieja; partidaris de trobar una solució pactada amb la protesta catalana, van ser fulminantment cessats pel president Francisco Silvela, del Partit Conservador. Un any i mig més tard (25 d’abril de 1901) el Dr. Robert fundava la Lliga Regionalista, el primer partit catalanista que tindria responsabilitats de govern.