Tal dia com avui de l’any 1859, fa 186 anys, a Solferino (llavors regne Llombard-Vènet, un estat satèl·lit de l’Imperi austrohongarès, i actualment província italiana de Màntua), i en el marc de la Segona Guerra d’Unificació italiana (1859-1861), es lliurava la Batalla de Solferino. En aquella batalla es van enfrontar, per una banda, els exèrcits del regne de Piemont-Sardenya (el motor de la unificació italiana) i del II Imperi francès, que sumaven uns 120.000 efectius i, per una altra banda, les tropes de l’Imperi austrohongarès, que reunien uns 100.000 efectius.
Inicialment, aquella batalla no va ser especialment mortífera. Al bàndol franco-piemontès es van produir uns 2.500 morts i al front austríac se’n van comptabilitzar uns 3.000. Però, en canvi, va ser especialment dramàtica perquè la llarga durada dels combats —tota la jornada— impediria als contendents recuperar els seus ferits caiguts, que moririen, segons les cròniques, “després de grans patiments”. A la finalització de la batalla haurien mort, agonitzant sobre el camp de batalla, la pràctica totalitat dels 12.500 ferits del bàndol franco-piemontès i dels 14.000 del front austríac.
Aquell escenari dantesc inspiraria Henry Dunant, un empresari, escriptor i activista per la pau suís, que va arribar a l’indret de l’enfrontament a la tarda, quan el camp de batalla estava sembrat de ferits que agonitzaven. Dunant explicaria en el seu llibre Un record de Solferino que va quedar tan impressionat que, en aquell mateix moment, va decidir auxiliar els ferits amb les seves pròpies mans. Poques setmanes després, crearia l’associació “Tutti fratelli” (Tots germans) que seria l’embrió de la Creu Roja internacional, fundada —per ell mateix— quatre anys després (1863).