Tal dia com avui, fa 146 anys, va néixer a Castellterçol (Moianès) Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), figura cabdal de la cultura i de la política catalanes de finals del segle XIX i principis del segle XX. Ben aviat va destacar, i amb només 21 anys va ser un dels redactors –com a secretari de l'assemblea– de les Bases de Manresa (1892); el primer redactat contemporani d'una Constitució de Catalunya. Aquest text, entre altres coses, establia que el català seria l'única llengua oficial de Catalunya. I establia, també, l'obligació de tenir plena competència en llengua catalana per exercir la funció pública.
En el camp cultural va destacar en la seva faceta periodística. Amb 29 anys ja era director de La Veu de Catalunya, un influent setmanari en l'òrbita ideològica de la Lliga Regionalista, que va transformar en diari i el va convertir en el rotatiu més llegit de Catalunya. El 1906 publicava l'assaig La nacionalitat catalana que esdevindria un referent polític i ideològic del catalanisme. I poc després –el 1907– fundava l'Institut d'Estudis Catalans, l'acadèmia catalana de les ciències i de les humanitats, creada amb l'objectiu de promoure la recerca i la difusió de totes les disciplines del coneixement en tots els elements de la cultura catalana.
En el camp polític, la seva actuació més destacada va ser la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), l'organisme preautonòmic que anticipava la República catalana de 1931. La Mancomunitat es va articular amb la reunió de les quatre diputacions provincials. Durant la seva existència (1914-1925) va dur a terme una gran tasca de creació de camins, ports, ferrocarrils, hospitals, escoles i biblioteques. I va introduir –i potenciar– els ensenyaments tecnològics –les Escoles del Treball– que demandava la indústria catalana. Va ser liquidada per la dictadura de Primo de Rivera. Però el seu relleu el recolliria la Generalitat republicana de 1931.