Tal dia com avui, fa 76 anys, moria a l'exili de Montauban (Occitània-França) Manuel Azaña, que havia estat el segon i darrer president (1936-1939) de la II República espanyola (1931-1939). Va ser un polític d'una gran talla intel·lectual. Escriptor i ideòleg. I una figura clau de la política espanyola d'aquells anys. Tant en la seva responsabilitat de president del govern com en la de president de la República, va impulsar polítiques innovadores que tenien per objectiu modernitzar l'Estat espanyol. Va ser molt combatiu amb el caciquisme i va defensar aferrissadament la naturalesa laica de la República.
La part més desconeguda de la seva personalitat -i de la seva obra política- és la relació d'ambivalència que va mantenir amb Catalunya. Abans de la proclamació de la República, va ser un dels pocs polítics espanyols que va defensar el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Va proclamar que si els catalans decidien fer el camí de la història pel seu compte, l'Estat espanyol no hi havia de posar cap impediment. En canvi, quan el govern Companys va proclamar l'Estat català dins la Federació Ibèrica (1934), s'hi va oposar rotundament al·legant lleialtat a un Estatut que estava sent retallat a marxes forçades.
Quan va esclatar la Guerra Civil era president de la República. El ràpid avanç dels sublevats va obligar el govern republicà a traslladar-se a València. Però la presidència de la República es va establir a Catalunya. Els seus escrits revelen que mai va confiar en la victòria republicana. Veia la sublevació -i la revolució a la rereguarda- com el fracàs del seu projecte. Que havia estat implicar el conjunt de la societat en la construcció d'una cultura democràtica de valors republicans. I el fracàs de l'encaix consensuat entre Catalunya i Espanya. L'etern debat de “las dos Españas y el problema catalán”.