Tal dia com avui de l’any 1595, fa 426 anys, moria a l’exili de París Antoni d’Avis, que a la mort sense descendència d’Enric I de Portugal, anomenat “el rei-cardenal” (1580), havia estat proclamat rei de Portugal (19/06/1580) per les classes mercantils i populars. Antoni era fill natural -legitimat- de l’infant Lluís de Portugal, net de Maria d’Aragó i de Castella, i besnet de Ferran el Catòlic. També, per banda paterna, era net de quarta generació de Jaume d’Urgell, candidat al tron de Barcelona durant el Compromís de Casp (1412). Per tant, era descendent de la casa comtal catalana dels Bel·lònida com a net de sisena generació del comte-rei Pere III.
A la mort del rei-cardenal, les classes mercantils i populars portugueses van proclamar Antoni. Però, en canvi, les classes nobiliàries portugueses -que desconfiaven de la burgesia que s’estava enriquint amb el negoci colonial- van negociar el lliurament de la corona a Felip II, rei de la monarquia hispànica, autoritari, catòlic integrista, i sectari que sentia un profund menyspreu per les classes mercantils. Felip II i les oligarquies nobiliàries portugueses van fer valer els drets dinàstics del rei hispànic com a fill de la infanta Isabel de Portugal i com a net del rei Manuel I de Portugal. Per tant, Felip II i Antoni d’Avis eren cosins segons.
Felip II, amb la col·laboració de les oligarquies nobiliàries portugueses, va armar un gran exèrcit que va derrotar les tropes d’Antoni d’Avis, tan sols dos mesos després de la seva proclamació. Aquell episodi bèl·lic, conegut com la Batalla d’Alcàntara (25/08/1580), va provocar la incorporació de Portugal i de les seves colònies a l’edifici polític hispànic. Antoni d’Avis marxaria a l’exili, primer a París, després a Londres i finalment -de nou- a París, sempre tement ser assassinat per agents hispànics que, constantment, l’assetjaven. Va morir quan es complien quinze anys de la derrota d’Alcàntara; i Portugal trigaria seixanta anys a restaurar la seva sobirania (1640).