Tal dia com avui de l’any 2023, fa dos anys, a Roma, moria l’escriptora, crítica literària, tertuliana televisiva i activista independentista sarda Michela Murgia; coneguda, especialment, per l’autoria de la novel·la L’accabadora (2009), guanyadora dels premis Camipello, Dessi i SuperMondello. En aquesta novel·la, Murgia recrea magistralment el personatge de l’acabadora, una figura semiclandestina pròpia de la cultura sarda, que ha estat present en la societat de l’illa des de l’edat dels metalls (II mil·lenni a.C.) i que ha tingut la funció d’administrar l’eutanàsia als malalts incurables i als moribunds que se’ls volia estalviar els patiments.

Michela havia nascut el 1972 a Crabas (Sardenya), un poble mariner de 10.000 habitants situat a la costa oest de l’illa (a 100 quilòmetres al sud de l’Alguer i a 7 a l’oest d’Oristany). La seva família explotava un restaurant al petit poble de San Giovanni di Sinis i tot apuntava que el seu destí professional estava lligat a aquell negoci. Però els seus veïns Sanna —un matrimoni ben posicionat econòmicament però sense fills— la van convertir en la seva fill’e anima (“filla de l’ànima”, una mena d’apadrinament), fet que li va permetre poder estudiar fora de l’illa. Va cursar la carrera de Teologia i, durant uns anys, va ser professora de Religió i monitora d’Acció Catòlica.

Posteriorment, es va traslladar a la península i va treballar com a directiva d’una multinacional, que la va acomiadar per negar-se a ocultar un abocament tòxic. Aquest fet seria l’inici de la seva carrera literària. Per a subsistir acceptaria feines que no tenien cap relació amb el seu perfil (comercial immobiliària, portera de nit, telefonista); però que li proporcionarien abundant material per a iniciar-se en la literatura de denúncia social. Durant aquesta època va escriure les seves quatre obres més conegudes: L’accabadora, Il mondo deve sapere, Romanzo tragicomico d’una telefonista precària i La chiesa inventó la donna.

Michela sempre va defensar el dret a la independència de Sardenya i es va comprometre, públicament, amb aquest projecte. Durant la seva existència va participar en diverses iniciatives d’aquest signe polític. Però la mort la va encalçar, prematurament, a cinquanta-un anys acabats de complir. Quatre mesos abans havia anunciat públicament que patia un càncer renal en grau de metàstasi quatre que s’havia estès als pulmons, al teixit ossi i al cervell. Amb la seva mort desapareixia una gran activista compromesa amb l’independentisme sard però, sobretot, desapareixia la figura més destacada de la literatura sarda del segle XXI.