Tal dia com avui de l’any 1518, fa 508 anys, a Valladolid, les Corts de Castella i de Lleó acceptaven coronar Carles de Gant —net i hereu dels Reis Catòlics— rei de la Corona castellanolleonesa, condicionat al compromís que aquest aprendria el castellà. Carles, nascut el 1500 a Gant (Països Baixos borgonyons), havia viscut a la cort austroborgonyona fins a la mort de la seva àvia, Isabel I de Castella i de Lleó (1504), i l’acceptació de l'herència per part de la seva mare, Joana de Trastàmara —mal anomenada la Boja. Carles era el fill primogènit de Joana i del seu espòs, Felip d’Habsburg —anomenat el bell—, i malgrat que el 1518 la seva mare encara era viva, seria proposat al tron per la pretesa incapacitat de la legítima reina.

Carles havia tingut un contacte mínim amb els dominis de la seva mare. A la mort d’Isabel la Catòlica, Joana havia heretat la Corona castellanolleonesa (1504), però les maniobres del vidu, Ferran —que ambicionava cenyir-se la Corona castellanolleonesa—, impedirien que Joana i Felip es desplacessin a la península Ibèrica fins passats dos anys (1506), quan el Catòlic ja havia renunciat a les seves pretensions al tron de Toledo (Concòrdia de Villafáfila, 1505). Tot seguit, la prematura mort de Felip (setembre, 1506) i el precari estat de salut mental de Joana portarien Ferran de nou a Toledo, aquest cop com a regent. Simultàniament, es produiria la sortida cap a Gant de l’hereu Carles, llavors un nen de sis anys.

Carles —que només havia estat uns mesos a Castella— retornava a la seva Flandes natal, reclamat pel seu avi patern, Maximilià d’Habsburg —arxiduc d’Àustria i emperador del Sacre Imperi, que, des de l’estranya mort de Felip el Bell, desconfiava del seu consogre Ferran. Des de llavors i fins a les Corts de Valladolid (1506-1518), Carles no tornaria a la península Ibèrica, ni la cancelleria austroborgonyona faria res perquè l’hereu tingués un coneixement mínim de castellà. Quan va arribar a Valladolid, les Corts castellanolleoneses es van esverar perquè, si bé el futur rei sabia parlar flamenc, francès, alt alemany i llatí, no sabia ni un borrall de castellà, i  li van imposar l’obligació d’aprendre’l a canvi de ser coronat.