Tal dia com avui de l’any 1640, fa 383 anys, a Barcelona, esclatava una revolta que era la culminació de la protesta contra els fets que estaven succeint a Catalunya des del 1635. El comte-duc d’Olivares havia intentat, sense èxit, liquidar la relació bilateral entre el poder central de la monarquia hispànica i Catalunya, que datava del regnat de Ferran el Catòlic (finals del segle XV). Havia intentat imposar la “Unión de Armas”, que calculava per a Catalunya una pressió fiscal i militar equivalent a més del doble de la seva població real.

El fracàs d’aquell intent va portar Olivares a una política de fets consumats. Va declarar la guerra a la monarquia francesa (1635); i va situar el principal front de guerra a la frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. Va introduir 40.000 Tercios de Castilla a Catalunya (un soldat per cada dotze habitants), prescindint d’obtenir l’autorització de les institucions catalanes, i van ser allotjats en cases particulars. A partir d’aquell moment, els hispànics es van lliurar a la comissió de robatoris, saqueigs, incendis, agressions, violacions i assassinats contra les persones civils.

En aquell context de crisi social i política, especialment acusada per la crisi econòmica que s’havia iniciat el 1627, les classes populars catalanes es van rebel·lar. El dia 6 de juny, un grup de segadors del centre i nord de Catalunya que eren al pla de Barcelona per ser contractats per a la sega van expulsar els militars hispànics de la vila de Sant Andreu. I l’endemà, 7 de juny, els segadors van entrar a Barcelona i es van lliurar al saqueig, incendi de les cases de les autoritats civils, judicials i militars del règim hispànic; i a les pallisses —i en algun cas assassinat— d’aquestes autoritats.

A migdia del 7 de juny, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic a Catalunya, escapava de la ciutat, abandonant els seus subordinats a la seva sort. Va saltar la muralla de Santa Madrona per les teulades de les Drassanes. Pau Claris, president de la Generalitat, era conscient del que podia representar l’assassinat del virrei, i havia ordenat que un grup de consellers de la ciutat el protegís fins a la platja de Montjuïc. Tot i que aquests es van oferir a acompanyar-lo fins que la barca que havia botat la galera reial i que l’havia d’evacuar el recollís, el virrei va declinar l’oferta.

Segons les fonts documentals (Dietari de la Generalitat), els consellers el van deixar sol a la platja mentre la barca s’apropava. Però, a última hora del vespre, van arribar notícies a Barcelona que el virrei hispànic havia aparegut mort a la platja de Montjuïc. El president Pau Claris va ordenar una investigació i va oferir una recompensa a qui aportés alguna informació, però no es va esbrinar res. Tres mesos més tard, el rei Felip IV declarava formalment la guerra a Catalunya. Una de les causes que va esgrimir el rei hispànic va ser “Haber dado muerte al virrey”.