Tal dia com avui de l’any 1461, fa 564 anys, a Vilafranca del Penedès, se signava la capitulació de Vilafranca, un acord entre el rei Joan II i la Generalitat de Catalunya, en aquell moment governada per les oligarquies feudals del país. Entre altres coses, es va acordar que Carles de Viana, fill primogènit del rei Joan II i de la seva primera —i llavors difunta— esposa, Blanca de Navarra, seria confirmat com a hereu al tron de la Corona catalanoaragonesa. Durant la crisi que havia precedit aquell acord, Carles —anomenat el Príncep de Viana— havia esdevingut la cara visible del partit aristocràtic català, enfrontat a l’aliança formada per la corona, les classes mercantils de Barcelona i els pagesos de remença de la Catalunya Vella.

Aquell acord es va signar per a evitar l'inevitable: la Guerra Civil catalana (1462-1472) que acabaria esclatant un any més tard, amb els dos bàndols perfectament definits, i que devastaria el país. Aquell conflicte tenia l'origen en la nissaga Trastàmara, que havia arribat al tron amb l’impuls de les classes mercantils catalanes i valencianes (1412) i que governava de manera autoritària, atacant el secular sistema pactista (el nervi del règim feudal). Des de llavors, la tensió entre l’estament nobiliari (un dels tres estaments del poder) i la corona havia escalat fins a nivells inèdits. En aquell context de crisi, l’estament plebeu (els representants de les viles i les ciutats) s’havia posicionat a favor de la corona i en contra de la noblesa.

Però tan sols tres mesos més tard (23 de setembre del 1461), moria, molt probablement emmetzinat, Carles de Viana. De seguida, totes les mirades es van girar cap a Joana Enríquez, segona esposa del rei Joan II i mare del futur rei Ferran el Catòlic (llavors un nen de 9 anys). Però la realitat era que hi havia molta gent amb motius molt poderosos per a assassinar Carles de Viana. L’accés al tron del primogènit s’hauria traduït en una refeudalització del país, en una reculada del poder de les classes mercantils urbanes catalanes i valencianes (que havien aconseguit amb paciència i estratègia durant la baixa edat mitjana) i, molt probablement, en l’abandonament del projecte d’unió hispànica que cobejaven aquestes mateixes classes mercantils.