Tal dia com avui de l’any 1945, fa 78 anys, al monestir de Poblet (Vimbodí, la Conca de Barberà), es celebrava la finalització de les obres de restauració del panteó reial de Poblet, amb una exposició de les tombes de la casa reial de Catalunya i Aragó situades al creuer del temple. La destrucció de Poblet s’havia iniciat el 1835, tot seguit a la promulgació de la Llei de Desamortització dels Béns Eclesiàstics del ministre Mendizábal. La petita comunitat que residia al monestir en aquell moment, formada per una dotzena de monjos, es va veure obligada a abandonar casa seva.

Quasi de manera immediata es va produir una onada de robatoris, saqueigs i destrucció perpetrada per individus d’ideologia anticlerical dels pobles del voltant del monestir i per saquejadors professionals d’arreu del país. Algunes peces de gran valor històric que van ser robades, acabarien en mans de col·leccionistes privats i mai més no han tornat a Poblet. I les tombes reials, on hi havien sebollits els reis de la Corona catalanoaragonesa i els seus familiars, van ser profanades —a la recerca de joies— i les despulles dels cadàvers van quedar escampades arreu del monestir.

Les obres de restauració van ser iniciades a principis del segle XX per iniciativa personal del diplomàtic, arqueòleg i mecenes Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Poblet, 1941). Amb la constitució de la Mancomunitat (1914-1923) i la restauració de la Generalitat (1931-1939), les institucions catalanes es van comprometre amb les obres de restauració del monestir, greument deteriorat per set dècades d’abandonament i de saqueigs. Però l’esclat de la Guerra Civil (1936-1939) i el nou règim franquista van estroncar la labor de recuperació.

El mecenes Eduard Toda va haver de vèncer la desconfiança de les noves autoritats i, després de moltes gestions (hi va implicar les diputacions provincials dels països de l’antiga Corona catalanoaragonesa), va aconseguir que el Patronat del Monestir de Poblet —que havia creat ell mateix el 1930 i que havia estat intervingut pel nou règim franquista— recuperés la iniciativa de restauració (1940). Toda moriria al cap d’un any (1941), però el seu amic i col·laborador, el professor d’història valencià Elies Tormo i Monzó, agafaria les regnes del projecte i en continuaria les obres.