Tal dia com avui de l’any 1643, fa 383 anys, a Madrid; el rei Felip IV cessava Gaspar de Guzmán i Pimentel; comte-duc d’Olivares i valido (ministre plenipotenciari) de la monarquia hispànica des del 1623. El desinterès de Felip IV en el govern, convertiria l’ambiciós Olivares en el personatge més poderós de l’edifici polític hispànic. Quan va arribar al poder, va trobar les finances públiques arruïnades (les trameses de metalls americans, principal font d’ingressos de la corona hispànica, cada cop eren menors). Però, tot i això, durant vint anys (1623-1643) va fabricar guerres contra enemics externs (especialment contra França, que disputava als hispànics la primacia mundial; i contra integrants de la monarquia hispànica (Catalunya, Portugal, Nàpols i Països Baixos hispànics).

El principal projecte polític d’Olivares va ser la Unión de Armas, que aspirava a aplicar una aportació tributària i militar proporcionalment homogènia a tots els estats integrants de la monarquia hispànica. Però aquell projecte, que se saldaria amb un rotund fracàs, va xocar amb l’arquitectura foral (contemporàniament l’anomenaríem  confederal) de la monarquia hispànica, que consagrava la relació bilateral de cada un dels membres d’aquell conjunt amb el poder central i la negociació singular en temes com la fiscalitat o l’exèrcit. A més, els càlculs de població de cada un d’aquests estats – que va presentar Olivares –, havien estat matusserament unflats; i això desacreditaria el seu projecte i el condemnaria al fracàs.

No satisfet amb el revés polític que havia rebut, va decidir provocar una guerra civil a Catalunya – el territori que més se li havia resistit –. L’objectiu d’Olivares era provocar la desafecció de la població catalana cap a les seves classes dirigents i cap a les seves institucions, que havia de culminar amb la destrucció – des de dins – del sistema constitucional català. Per a aconseguir-ho va desplaçar el principal front de guerra amb França a la frontera catalano-francesa (1635) i va omplir Catalunya de soldadesca hispànica (1635-1640) que es comportaria com un exèrcit d’ocupació (robatoris, incendis, violacions, assassinats). Aquesta crisi derivaria en la Revolució (1640) i Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). 

Amb les tropes hispàniques expulsades de Catalunya i de Portugal; però, sobretot, amb les humiliants derrotes a Montjuïc i a Lleida, amb milers de baixes i desercions (1641-1642), veuria exhaurit el seu crèdit polític i el partit de l’antic valido – el també super-ministre duc de Lerma (1599-1623) – convencerien el rei Felip IV perquè el cessés. L’home que havia provocat una gegantina crisi social, política i econòmica a Catalunya (amb milers de damnificats i de morts) i que era el principal causant de l’esclat de la Revolució i Guerra de Separació, moriria desterrat de la cort i obligat a viure lluny de Madrid i de les seves amistats i acabaria morint dos anys després (1645)  a Toro (antic regne de Lleó) en la més absoluta solitud i totalment desacreditat i oblidat.