Tal dia com avui de l’any 1492, fa 531 anys, les tropes cristianes de les Corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa, comandades per Ferran II de Catalunya-Aragó, entraven a Granada i culminaven l’empresa militar de conquesta de la capital del regne nassarita de Granada, la darrera gran plaça musulmana de la península Ibèrica. Segons la historiografia tradicional espanyola, aquella empresa havia estat obra exclusiva de les tropes de la reina Isabel I de Castella i Lleó. Però les investigacions historiogràfiques que s’han portat a terme modernament (des de finals del segle XIX) desmenteixen categòricament la versió tradicional, i confirmen que la direcció i el protagonisme de la darrera fase d’aquell conflicte va ser català.

Andrés Bernáldez cronista d’Isabel la Catòlica, relata que el “cerco y toma de Granada” —és a dir l’operació que culminaria l’empresa granadina—; va ser obra, exclusivament, de les oligarquies castellanes: el Maestre de l’orde de Santiago; els ducs de Cadis i d'Escalona; i els comtes de Tendilla, de Cifuentes, d'Aguilar i d'Ureña. Però, en canvi, quatre segles després (1892), l’historiador Joaquín Duran Lerchundi —premi d’investigació Cuarto Centenario de la Conquista— afirma que a l’arxiu històric de la ciutat, sospitosament, no es conserva cap dada al respecte. I, fruit de la seva investigació, afirma que “Fernando (el monarca catalanoaragonès) tomó el mando del ejército en abril de 1491 (...) hasta la rendición definitiva” (la de Granada).

Les forces militars catalanes de Ferran el Catòlic van imposar un bloqueig al Mar d’Alborà (per impedir que els nassarites rebessin ajut extern); van desembarcar i conquerir Màlaga, van progressar terra endins, i van guanyar diverses places nassarites situades en el camí entre la costa i Granada. El Dietari de la Generalitat conté anotacions que consignen, per exemple, la conquesta catalana d’Àlora (1484); de Vélez-Màlaga (1486); de Vera (1487); de Cuevas (1487); o de Baza (1489). I diverses fonts, confirmen la presència de 2.000 cavallers i infants catalans en el setge i conquesta de la capital nassarita (1491-1492), que representarien el 40% dels 5.000 efectius de Ferran el Catòlic en aquell operatiu.

Les forces catalanes de Ferran el Catòlic serien les primeres a entrar a la ciutat i prendre possessió de la plaça.  Molt abans que les forces de la reina castellanolleonesa. La immensa majoria d’aquells cavallers, infants i peons es van establir a la ciutat —com a beneficiaris del repartiment del botí de guerra, format per cases i terres— i van passar a formar part del nou paisatge sociològic de Granada. Fins i tot al cronista Bernáldez, se li escapa “que los otros caballeros de Andalucía e los grandes de Castilla, como estaban tan cansados de venir de tan lejos a las otras guerras e cercos, no vinieron a este (al de la ciutat de Granada) en persona, salvo enviaron sus capitanes con gente”.