Tal dia com avui de l’any 1805, fa 219 anys, a Madrid, el rei Carles IV (el cinquè Borbó al tron espanyol), a proposta del seu ministre plenipotenciari Manuel Godoy, signava una Real Cédula, que en el seu títol preliminar deia “por la qual se prohiben absolutament en todo el Reyno, sin excepción de la Corte, las Fiestas de Toros y Novillos de muerte, con lo demás que se expresa”. Les corridas de bous amb resultat de mort s’havien popularitzat des que, a principis del segle XVI, els elements de la noblesa hispànica (sobretot la valenciana i l’andalusa) havien començat a imposar aquesta brutal pràctica.

En el moment que Carles IV va publicar aquell decret, les curses de bous ja havien esdevingut el principal espectacle a bona part dels dominis borbònics espanyols, desplaçant del lideratge de les preferències populars els actes de fe inquisitorials. A Catalunya i al País Valencià, l’espectacle de masses majoritari era, encara, la pilota (una mena de tennis amb les mans), però els bous (amb resultat de mort o sense) i els correbous (sense resultat de mort) tenien certa acceptació en algunes ciutats i comarques del país. Tot i això, no hi havia ni places fixes (eren instal·lacions efímeres), ni toreros autòctons.

Aquella prohibició es va decretar en el context de lluita entre Carles IV i els seus ministres il·lustrats, per una banda, i la reaccionaria aristocràcia terratinent castellano-andalusa, per l’altra. El govern no va decretar aquella prohibició com una mesura de protecció dels bous, sinó per càlcul polític. Carles IV i els seus ministres eren conscients que a Castella i Andalusia, les corridas de bous eren un element que unia dues classes socials amb uns interessos tan allunyats com els latifundistes (d’ideologia reaccionaria) i els jornalers (susceptibles d’inclinar-se cap a aquell liberalisme primigeni dels il·lustrats), i van decidir posar fi a aquesta pràctica.

Aquella prohibició no seria respectada i es continuarien celebrant corridas de bous, de manera més o menys clandestina, fins que Ferran, el primogènit de Carles IV, va liderar el cop d’estat que va destronar el seu pare (secundat pels elements més reaccionaris de la cort), va ser proclamar rei amb el nom de Ferran VII (18 de març del 1808) i va derogar el decret. Poc després (6 de maig del 1808), Ferran VII es venia la Corona espanyola a Napoleó Bonaparte, emperador dels francesos, que va situar el seu germà Josep al tron de Madrid. Josep I va derogar la Inquisició; però, en canvi, no va restaurar la prohibició dels bous.