Tal dia com avui de l’any 1517, fa 508 anys, a Toledo (Corona castellanolleonesa), moria l’arquebisbe-cardenal Cisneros, que havia estat també el regent als territoris castellanolleonesos des de la mort de Ferran el Catòlic, avi i predecessor del nou rei. De fet, la Corona castellanolleonesa havia estat governada per regents pràcticament d'ençà de la mort d’Isabel la Catòlica (1504). Entre 1504 i 1506, l’hereva de la difunta reina castellana, Joana —mal anomenada “la Boja”— i el seu marit, Felip d’Habsburg —anomenat “el Bell”— havien governat la Corona castellanolleonesa, sempre en disputa amb el vidu Ferran el Catòlic —que pretenia el tron de Toledo—, fins a la sortida forçada del català (Concòrdia de Villafáfila, 1506).

Després de la mort de Felip d’Habsburg i la reclusió de Joana (1506), la regència havia recaigut en Ferran el Catòlic (1506-1516) —vidu d’Isabel I de Castella i Lleó—, que havia retornat a Castella malgrat que, en vida del seu gendre, els estaments del poder castellanolleonesos l’havien foragitat amb la frase que faria història “viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Ferran, quan s’acostava a la mort, nomenaria regents —fins a la majoria d’edat del seu net Carles de Gant— el seu fill il·legítim Alfons —arquebisbe de Saragossa i de València— a la Corona catalanoaragonesa, i el cardenal Cisneros —arquebisbe de Toledo— a la Corona castellanolleonesa. El 23 de gener del 1516 moria Ferran i s’executava el testament.

El 19 de setembre del 1517, Carles arribava a la Península per a rellevar el seu difunt avi. I Cisneros moriria tot seguit. La figura de regent ja no es renovaria, però els estaments castellans esperaven que el nou rei influís perquè un prelat hispànic rellevés Cisneros a l’arxidiòcesi de Toledo, la més rica i extensa de la Corona castellanolleonesa. El més ben situat era Alfons d’Aragó (Cervera, 1470), fill il·legítim de Ferran el Catòlic i arquebisbe de Saragossa i de València. Però Carles, que encara no havia estat coronat enlloc dels dominis hispànics, va donar un cop d’autoritat i, desafiant tots els estaments, va pressionar perquè el Pontificat nomenés el seu amic Guillaume de Croÿ, natural dels Països Baixos i que no sabia parlar castellà.