Tal dia com avui de l’any 992, fa 1.031 anys, a Castellciutat (una fortalesa als afores de la Seu d’Urgell) moria Borrell II, comte independent de Barcelona, d’Urgell, de Girona i d’Osona. Borrell II havia rebut el govern d’aquests dominis del seu pare, el comte Sunyer I, durant l’època carolíngia, o de dependència de la monarquia carolíngia primer (785-843) i francesa després (843-987). Però ja el transmetria al seu fill i successor Ramon Borrell sense aquesta relació de dependència.

L’any 987, amb la mort de Lluís V de França (el darrer monarca de la nissaga carolíngia) i l’entronització d’Hug Capet (primer rei de la dinastia Capet), Borrell s’havia negat a renovar el pacte de vassallatge (el reconeixement de l’autoritat reial) que, històricament, havien subscrit tots els seus antecessors amb els sobirans carolingis o francesos des del 785. D’aquesta manera es convertia, de facto, en el primer comte independent del territori de la futura Catalunya.

Per explicar aquell fet, la historiografia catalana ha posat el focus en un episodi històric de gran importància que havia succeït, tan sols, dos anys abans (985). El general andalusí Al-Mansur, en una de les diverses campanyes de devastació contra els petits estats cristians del nord de la Península, havia saquejat i destruït part del comtat i de la ciutat de Barcelona. Borrell havia demanat, insistentment, al rei reforços militars per aturar aquell atac, però mai havia obtingut resposta.

Els danys infligits per l’exèrcit andalusí (destrucció de pobles i de collites, mort o captiveri de milers de persones) van causar un gran impacte en aquella societat dels comtats de l’extrem meridional del regne de França. I el poder d’aquella societat (comte, vescomtes, batlles, barons) van decidir trencar la relació de dependència respecte a la monarquia francesa per l’incompliment de l’obligació d’ajut que el rei tenia en relació amb els seus comtes subordinats.

Però hi havia una altra causa tant o més important que aquesta, que va tenir molt pes en aquella decisió. La casa comtal de Barcelona-Urgell, que els historiadors moderns anomenen Bel·lònides, era una branca menor de la família imperial carolíngia des que l’any 877, el comte Guifré el Pilós s’havia casat amb Guinidilda, besneta de l’emperador Carlemany. I, històricament, havia tingut una molt bona relació amb els seus parents majors d’Aquisgrà.

La desaparició del darrer rei carolingi i la seva substitució per un membre d’una altra branca menor de la família imperial, va ser un altre motiu de pes en aquella decisió. En aquell context històric, les relacions del poder estaven fonamentades en vincles familiars, inspirats en l’ancestral cultura tribal dels pobles germànics. Per tant, la desaparició del vincle familiar entre els governants de Barcelona i d’Aquisgrà també va jugar un paper decisiu en la formació d’aquella primera independència.