Tal dia com avui de l’any 1934, fa 91 anys, a Barcelona, el president Lluís Companys proclamava l’Estat català dins la República federal espanyola. Aquella proclama era la culminació d’una tensa relació entre el govern central i el Govern de Catalunya (l’únic territori autònom de la República espanyola) que s’havia iniciat l’any anterior, quan un bloc conservador i involucionista havia guanyat els segons comicis generals (19 de novembre de 1933) que s’havien celebrat des que s’havia proclamat la República. A partir d’aquell moment, l’escena política espanyola estaria presidida per un assetjament permanent de l’executiu central al Govern català.

Aquest bloc estava format per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de Gil-Robles; el Partido Republicano Radical (PRR), d’Alejandro Lerroux, i el Partido Agrario Español (PAE), de Martínez de Velasco; havia creat una coalició parlamentària. Aquests tres partits s’havien presentat per separat, i cadascun amb el seu propi programa electoral, però amb un denominador comú: l’erosió i l'enderroc de l’autogovern català, que l’equiparaven a l’autonomia política que va tenir Cuba i que va ser l’avantsala de la seva independència (1895-1898), i el presentaven com l’amenaça més gran a la unitat d’Espanya.

La proclama del Sis d’Octubre no era una declaració d’independència (el president Companys no va ser mai independentista), sinó que representava la voluntat d’avançar cap a un estat d’arquitectura federal. Amb aquella proclama, Companys pretenia crear un corrent de solidaritat cap a Catalunya de tots els moviments polítics del territori republicà que, en aquell moment, estaven immersos en el procés de debat i redacció dels seus textos estatutaris (partits nacionalistes i autonomistes basconavarresos, gallecs i valencians), i derrotar el nucli dur del republicanisme jacobí espanyol.  

Però es va demostrar que aquella estratègia va ser un error. Els autonomistes peninsulars no van donar suport a la proclama de Companys, i les forces lleials al Govern de Catalunya (Mossos d’Esquadra i Guàrdies d’Assalt) i els milicians dels partits polítics i sindicats independentistes (Estat Català, CADCI) o federalistes (UGT) —els anarquistes de la CNT-FAI es van negar a acudir a la crida del president— van actuar de forma totalment descoordinada. La violència va començar cap a les deu de la nit —quan els militars i paramilitars espanyols van sortir al carrer per a desarticular el moviment federalista i consumar la repressió.

Al cap de vuit hores, cap a les set del matí de l’endemà, el president Companys va ordenar la rendició, i, en aquell moment, l’exèrcit espanyol —que havia concentrat dotzenes de soldats i de peces d’artilleria a la plaça Sant Jaume i havia disparat indiscriminadament contra el balcó de Palau— va assaltar la seu del Govern català amb la baioneta calada. Al cap de les hores, havien estat detinguts el Govern de Catalunya i 252 persones més. Durant aquells enfrontaments van morir 74 persones, en van resultar ferides 252 i van ser detinguts més de 3.000 dissidents al govern espanyol. La Generalitat va ser intervinguda i el Parlament va ser clausurat.