Tal dia com avui de l’any 1456, fa 570 anys, el Dietari de la Generalitat consignava la proclamació de sant Jordi com a patró i com a protector de Catalunya. Aquella consignació venia precedida de l’acord previ que s’havia produït sis dies abans (17 d’abril del 1456) a les Corts catalanes (la màxima representació política de l’època), reunides, en aquella ocasió, a Barcelona, i presidides pel lloctinent reial Joan de Navarra, germà petit del rei Alfons el Magnànim i futur rei Joan II (i que en aquell moment ja era pare del futur rei Ferran el Catòlic).
Aquella consignació deia: “Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat, ne hagués feta novament constitució”. No tan sols es proclamava sant Jordi com a patró i protector de Catalunya, sinó que també s’instituïa la celebració de la seva diada. La primera diada, que reuniria les personalitats més destacades del poder català, es va celebrar al claustre de la catedral de Barcelona.
Sant Jordi ja era una figura destacada en l’imaginari de la societat catalana del segle XV. Havia estat nomenat patró de la cavalleria nobiliària durant l’operació d’expansió catalana cap a les valls baixes de l’Ebre i del Segre (1105-1149). Passats més de tres segles i en un escenari polític i social molt convuls que anticipava la Guerra Civil Catalana i la Revolució Remença (1462-1472), es consensuaria la figura de sant Jordi com el mite que reunia les virtuts del cavaller esforçat que combat a favor dels valors de la justícia i en defensa dels més humils.