Tal dia com avui de l’any 1975, fa cinquanta anys, a les 10.33 hores, a l’indret de Tah (Marroc), un grup de manifestants de la Marxa Verda trencava el filat que delimitava la frontera entre el regne del Marroc i la colònia espanyola del Sàhara Occidental i iniciava l’ocupació d’aquell territori. Aquella ocupació es va produir en un context de profunda crisi política al Marroc. Poc abans (1971 i 1972) s’havien produït dos cops d’estat —promoguts per la mateixa monarquia i executats per l’exèrcit— per la forta contestació social al règim monàrquic i autoritari del rei Hassan II i per a frenar les demandes de llibertat del poble marroquí. Amb l’operació “Marxa Verda”, el rei Hassan II pretenia cohesionar la societat al voltant de la seva figura i silenciar l’oposició al seu règim.

La Marxa Verda va ser promoguda, organitzada i avituallada pel règim marroquí, i si bé el rei Hassan II va proclamar que era “una marxa pacífica, formada, únicament, per civils desarmats”, la realitat va ser ben diferent. Pocs dies abans de l’inici de la marxa, a la línia fronterera entre el Marroc i el Sàhara Occidental, s’hi van concentrar 350.000 civils (armats amb armes de tall) i 25.000 soldats i oficials de les Forces Armades Reials del Marroc (armats amb armes de foc). L’exèrcit espanyol va reaccionar minant una àmplia franja de la zona fronterera i retirant-se, tot seguit, al darrere de les mines. Però això no impediria que, a darrera hora del dia 6, més de 50.000 marroquins (civils i militars) que ja havien traspassat la frontera il·legalment, acampessin en territori sahrauí.

La Marxa Verda va ser durament criticada per les Nacions Unides. Pocs mesos abans (desembre, 1974), l'ONU i el règim franquista espanyol havien pactat la celebració d’un referèndum per a conèixer la voluntat de la població sahrauí i, en cas que el resultat fos favorable a la independència, iniciar el procés de descolonització. A l’inici de la Marxa Verda (novembre, 1975), l'ONU va amonestar l’estat espanyol, instant-lo a complir la seva responsabilitat com a potència colonitzadora. Però els governs nord-americà i francès ja donaven suport l’ocupació marroquina del Sàhara, perquè temien que el Front Polisario —la principal organització independentista sahrauí, políticament propera a la Unió Soviètica— crees un focus de tensió, desestabilitzés la regió i perjudiques els seus interessos econòmics.