Tal dia com avui de l’any 1901, fa 125 anys, al palau d’Osborne, a l’illa de Wight (al sud d’Anglaterra, davant les costes de Southampton), moria la reina Victòria I de la Gran Bretanya, que havia regnat durant seixanta-quatre anys (1837-1901). Aquesta etapa es corresponia amb la plenitud de l’imperi britànic. La Gran Bretanya havia rellevat França com a primera potència mundial després de la derrota i liquidació del règim bonapartista (1814), i els britànics conservarien aquesta condició fins a la conclusió de la Segona Guerra Mundial (1945), moment en el qual es produiria un nou relleu al podi, representat pels Estats Units i la Unió Soviètica.

Durant el regnat de Victòria I, els britànics van construir i consolidar el seu imperi, que abastaria l'Índia (amb el Pakistan, Bangladesh i Birmània), el corredor africà Alexandria-Ciutat del Cap (Egipte, el Sudan, Uganda, Kènia, Zimbàbue, Botswana, Sud-àfrica, Namíbia), els territoris del golf de Guinea (Ghana, Togo, Benín i Nigèria), els territoris caribenys (Guaiana, illes de Sotavent), Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Papua, Hong Kong i Gibraltar. Alguns historiadors afirmen que els territoris sota dominació britànica durant l’època victoriana representarien l’imperi més extens i més poblat de la història de la humanitat.

També durant el seu regnat, la Gran Bretanya va viure un extraordinari procés de transformació social i econòmica. La revolució industrial va transformar totalment el país, que va passar de ser bàsicament rural —i representat per una immensa massa de llogaters i jornalers agraris— a quasi totalment urbà —escenificat en les grans concentracions d’obrers de la indústria i de les mines (la working class). No obstant això, aquell nou escenari no resoldria les històriques desigualtats socials i econòmiques, i l’època victoriana seria també la dels luxosos palaus aristocràtics rurals, que contrastaven amb els miseriosos barris obrers de les ciutats.

En un pla més personal, els biògrafs de la reina Victòria I coincideixen en el fet que va tenir una infantesa trista i solitària (va ser aïllada, expressament, per la seva mare i pel secretari i amant d’aquesta). Però, en canvi, va viure una joventut i una maduresa en plenitud. Cinquena en la línia successòria, acabaria asseguda al tron després d’una rocambolesca sèrie de morts prematures de parents. Això li permetria negociar, personalment, el seu matrimoni. Es va casar amb l’aristòcrata alemany Albert de Saxònia-Coburg-Gotha i els biògrafs destaquen que va ser un matrimoni feliç. Albert va morir el 1861, a 42 anys, i Victòria li va sobreviure quaranta anys, i va morir a 82 anys.