Per al pròxim dia 11 hi ha convocada a Espanya una vaga general de 24 hores, que han subscrit CCOO, UGT i altres organitzacions sindicals, per reclamar millores salarials i solucions a la crisi de l'habitatge. Des del primer moment, aquesta convocatòria ha tingut una cosa anòmala i que en qüestionava el veritable objectiu: han transcorregut gairebé 16 anys sense cap convocatòria similar, i fer-la quaranta-vuit hores abans de l'inici de la campanya electoral semblava més un intent d'empènyer electoralment l'esquerra. També una ajuda en la creació d'un relat, en uns comicis en què pren molta força la possibilitat d'una victòria de PP-VOX.
Però en la vida cal saber ajuntar les causes justes —i l'habitatge ho és, òbviament— amb l'oportunitat. Que se m'entengui: reclamar un habitatge sempre és apropiat i denunciar la impossibilitat d'accedir-hi també. El tema, però, no és aquest en aquests moments. Després de la tragèdia ferroviària a Toledo, que ha causat, provisionalment, 69 morts i quan encara s'està tractant d'identificar els cadàvers, la vaga manté els seus motius, que duren des de fa anys i duraran, segur, uns quants més, però pot haver perdut el moment polític i social. Una convocatòria pot estar justificada i, així i tot, resultar inoportuna. El sinistre ferroviari ha canviat les prioritats del debat públic: seguretat ferroviària, responsabilitats i confiança en la gestió. En aquest context, una vaga general que ja estava agafada amb pinces per l'evident ús polític que es feia de la convocatòria corre el risc de quedar desconnectada de l'estat d'ànim del país i que el seu missatge resulti desdibuixat.
Si la vaga ja tenia un destinatari confús, la tragèdia del tren de Toledo dificulta encara més explicar per què es paralitza Espanya i què s'exigeix als que governen
Així, la vaga del dia 11 ja naixia amb una anomalia: semblava concebuda més per combatre l'oposició que per exigir responsabilitats al govern espanyol. La tragèdia ferroviària no ha creat aquesta contradicció, però l'ha posat encara més al descobert. L'accident trenca la possibilitat que el govern espanyol es presenti com a part de la protesta i eludeixi la seva responsabilitat en la gestió. Abans podia posar-se darrere de la pancarta; ara, inexorablement, ha de donar moltes explicacions i assumir responsabilitats, perquè d'això va el servei públic per molt que en aquests últims temps s'hagi oblidat. Resulta extremament difícil encapçalar la indignació quan s'està al centre de totes les preguntes que la ciutadania desitja formular.
Resumint, en aquests moments els convocants haurien de reflexionar bé sobre la seva oportunitat, i de vegades fer un pas enrere no és una derrota. La situació present té, almenys, dos riscos per als organitzadors: el de la participació i el de la credibilitat. Si la vaga ja tenia un destinatari confús, la tragèdia del tren de Toledo dificulta encara més explicar per què es paralitza Espanya i què s'exigeix als que governen. Els sindicats corren el risc que no hi hagi tal demostració de força, com pensaven originalment, i això exhibeixi la seva debilitat. Vaja, que el resultat sigui el contrari al desitjat i al perseguit. Sobretot en un moment en què tots estan refent el seu model de campanya. Passant d'aquella campanya frívola, banal, amb balls a l'escenari i predicant l'amor, a una cosa molt més austera.