La decisió del Comitè de Drets Humans de l'ONU considerant que Espanya va violar els drets polítics d'exmembres del Govern i del Parlament en suspendre'ls de les funcions públiques, sense que existís prèviament una condemna ferma dels tribunals després del referèndum de l'1 d'octubre, és una victòria important a l'hora d'explicar al món el comportament autoritari i poc democràtic d'un estat massa acostumat a prescindir de la legalitat. Els quatre demandants, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva, se'n poden considerar satisfets, perquè la sentència de l'ONU no reverteix aquella irregularitat, però sí que demostra fins a quin punt la repressió de l'independentisme ha estat d'una gran crueltat i que sota el paraigua de salvaguardar la unitat d'Espanya es van perpetrar tota mena d'atrocitats.

La resolució de l'ONU no només deixa en mal lloc els diferents tribunals espanyols, des del Suprem al Constitucional, sinó que per extensió la reprimenda arriba per igual als partits constitucionalistes i als dos governs espanyols que hi ha hagut des del 2017, el del Partit Popular de Mariano Rajoy i el del PSOE que han encapçalat Pedro Sánchez i Pablo Iglesias (ara Yolanda Díaz). En el cas de socialistes, populars, Vox i Ciutadans, que són els garants del règim del 78, l'amonestació els deu importar, segurament, més aviat poc. Però no es pot esperar cap altra actitud dels qui van armar tota la doctrina que a Catalunya s'estava propiciant un cop d'estat simplement perquè no tenien les eines per aturar un procés de consulta democràtica com va ser el referèndum d'independència de l'1 d'octubre.

La reprimenda inclou també els mitjans de comunicació, els espanyols i també els de més difusió en les edicions de paper a Catalunya. Van comprar acríticament un argumentari que ja els anava bé, perquè era el de l'estat, van abandonar la funció d'informar i es van col·locar a la trinxera més forta perquè arreglava a més d'un el compte d'explotació. El temps tendeix a difuminar les coses i els polítics moltes vegades són de memòria de peix, però l'hemeroteca és aquí per a qui vulgui dedicar temps a analitzar-ho. No es pot esperar un acte sincer de contrició, més aviat que passin de puntetes sobre un tema que els és enormement incòmode.

No deixa de ser cridaner que cada vegada que hi ha un pronunciament internacional de la mena que sigui en relació amb el que van fer els tribunals arran del referèndum i de la declaració d'independència sigui sempre un revés que ensenyi al món les vergonyes d'Espanya. L'increïble, l'inexplicable, és que no s'obri un debat sobre com queden els Llarenas de torn i la repressió desencadenada a partir de l'aplicació del 155. Quan el govern espanyol diu que la situació a Catalunya ja s'ha normalitzat i tendeix a haver-hi un assentiment general, seria bo que creuessin les paraules desmesurades amb pronunciaments com el de Nacions Unides. L'única normalització és la d'aquesta mena de resolucions internacionals, no la de buides taules anomenades de diàleg i que es dediquen a parlar del temps més que no pas a dotar-ne de contingut la creació: amnistia i referèndum acordat.

Una última reflexió: el pronunciament del Comitè de Drets Humans de l'ONU s'ha produït en la vigília de la reunió de la Mesa del Parlament per replantejar-se la suspensió de la presidenta Laura Borràs que es va dur a terme un cop se li va obrir judici oral en aplicació de l'article 25.4 del reglament del Parlament. La resolució obre un debat sobre si hauria de tenir-se en compte i no procedir a la suspensió fins que hi hagi sentència ferma per part del TSJC, un moment del qual s'està molt lluny perquè no s'ha engegat el judici. PSC, ERC i la CUP no han donat senyals de voler modificar la posició inicial i els missatges després de conèixer-se la posició de l'ONU no canvien perquè entenen que en ser una decisió de la Mesa no és el mateix que si ho haguessin fet els tribunals. És una posició discutible i, en part, imprudent perquè, per exemple, el TC en un futur ho podria veure d'una altra manera.