El mastergate de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, no només ha arruïnat la seva carrera política sinó que ha ocasionat un mal irrecuperable en molt temps a les universitats espanyoles i molt concretament a la madrilenya Universidad Rey Juan Carlos. El descrèdit del centre arran del fals màster, el coneixement que no ha estat l'únic cas i que caldrà continuar investigant i la confirmació de les velles sospites que l'entorn del PP feia i desfeia al seu aire per obtenir titulacions hauria d'haver tingut tres conseqüències, cap de les quals no s'ha produït fins ara: en primer lloc, la dimissió de Cifuentes. El fet que la presidenta s'aguanti en el càrrec al preu que sigui després de tot el que s'ha anat coneixent diu molt del seu tarannà moral però també del cul de ferro del seu partit, capaç d'encaixar els cops que faci falta per conservar la poltrona.

En segon lloc, diu també molt de Ciutadans que es mou en aquest assumpte molt més per assegurar-se el vot dels madrilenys desenganyats amb el PP en les pròximes eleccions que en benefici de la Comunitat i de la universitat. El partit taronja se sent còmode en el com pitjor millor i sembla importar-li un rave com s'ha degradat el bon nom del centre i què deuen pensar els seus alumnes, immersos en un conflicte que no han buscat però que els afecta decisivament, ja que un títol d'aquesta universitat no serà a partir d'ara precisament un motiu d'orgull. Una situació similar va viure l'escola de negocis Esade quan es va veure implicada al cas d'Iñaki Undargarin, ja que l'exduc de Palma n'havia estat alumne. El cas Nóos va acabar tenint conseqüències greus per a Esade més enllà de la renúncia del secretari general i la marxa de Diego Torres, un dels professors i condemnat a 8 anys i 8 mesos de presó. Cs s'hauria d'haver afegit ja a la moció de censura i encara està fent càlculs.

La tercera conseqüència havia d'haver estat una actuació més decidida del Ministeri d'Educació, pilotat per Íñigo Méndez Vigo, que s'ha limitat a veure els toros des de la barrera i fugint del seu to sarcàstic i sorneguer que només sembla guardar per quan parla de Catalunya. El fet que Cifuentes sigui membre del seu partit no ha de ser casualitat, com tampoc l'aparent lentitud de la fiscalia o el fet que la policia no hagi entrat a fer-se càrrec de la documentació corresponent. Potser succeeix que és molt més difícil rebentar el globus del mastergate que inventar-se relats sobre la violència a Catalunya i acusar els CDR de terrorisme. Per més que la llista de proves trobades contra la detinguda a Viladecans es redueixi a cartells, samarretes i elements de color groc, entre ells un xiulet. I una imatge de Google Maps. Quins temps aquests!