Fa temps que ho ressalto: un dia, algú farà un llibre amb els informes de la Fiscalia del Tribunal Suprem i les resolucions, interlocutòries, ordres, sentències i escrits diversos d'alguns jutges que han redactat textos relacionats amb el Procés, bé siguin de Barcelona, de l'Audiència Nacional o del mateix Suprem, i formarà part d'un nou gènere literari de ficció. No sé sota quin epígraf quedaran englobats i si en serà un d'inèdit, ja que la llista és interminable: suspens, misteri, terror, aventura, ciència-ficció, comèdia, fantasia... Ve això a tomb del text literari del fiscal Fidel Cadena on exposa els arguments dels 12 fiscals que van tombar els altres tres fiscals que es van alinear amb el seu col·lega Álvaro Redondo, que era contrari a investigar el president Carles Puigdemont per terrorisme en la coneguda causa judicial de Tsunami Democràtic.

L'informe o relat de Cadena, que passaria sens dubte com a novel·la dels executius de l'Editorial Planeta i no només per proximitat ideològica, pretén ser tan realista que tampoc no és tan estrany que acabi convencent els seus col·legues. No obstant això, té un problema que no és petit: res no va ser com ell ho explica. Agafa els fets, els introdueix en una coctelera i destil·la subtilment la conclusió a la qual pretén arribar. Ja ho vam veure al judici del Procés, però algú, ingènuament, ara es veu, podia pensar que allò va ser fruit d'una tensió del moment en la qual qualsevol exageració era fins i tot benvinguda per aquella Espanya del A por ellos. Cadena no és l'únic, segueix allà i la dreta sociològica no sembla disposada que res del que va passar en aquells anys desaparegui de la política del present.

Però de tot l'informe del ministeri fiscal hi ha una part que m'ha impactat especialment. Cadena, després d'explicar per què, segons ell, l'actuació i els moviments del president Carles Puigdemont en el sumari de Tsunami Democràtic encaixen perfectament amb un delicte de terrorisme, assenyala: "Aquesta pluralitat d'indicis acredita domini funcional del fet [es refereix al que va succeir a l'aeroport del Prat], lideratge absolut, autoria intel·lectual i assumpció de les regnes de l'actuar típic [delictiu]". I conclou que Puigdemont podria haver paralitzat el desenvolupament dels delictes presumptament comesos, segons el fiscal, "retirant el seu suport carismàtic a Tsunami". Vet aquí, el nou concepte que ve a sumar-se a tants altres que ha anat forjant la judicatura en relació amb el Procés: suport carismàtic.

El carisma, una cosa innata en qualsevol lideratge polític i professional, queda englobat en un nou tipus de delicte

Ostres! Ara, el "suport carismàtic", el carisma i el seu ús, una cosa que, d'altra banda, és innata en qualsevol mena de lideratge polític i professional, queda englobat en un nou tipus de delicte. I la pregunta ha de ser aquesta: com es mesura el suport carismàtic i qui és mereixedor del qualificatiu, fins ara, manifestament positiu, de tenir carisma? No ho sé. Em pregunto, per exemple: un tuit de Jordi Basté sobre Tsunami Democràtic en aquelles dates i, suposem, favorable al moviment, el convertiria en presumpte delinqüent? Perquè és evident que Basté carisma en tenia, ja que era en aquells anys el líder radiofònic. O el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, el president del Barça, o el del Col·legi de Metges o d'Advocats o Pep Guardiola.

Uf! Aquí s'obre una nova via en la qual els qui poden donar el seu suport carismàtic poden ser, no diré que infinites, però moltes desenes o centenars de persones. Serà a gust del consumidor. Vull dir, del jutge Manuel Garcia-Castellón o del Tribunal Suprem. Realment, acaba sent una batalla impossible. Un pot estar preparat per a gairebé tot. Però enfrontar-se a molins de vent és una missió irrealitzable.