Les protestes als Estats Units contra la política que està duent a terme Donald Trump a l'Iran, les més de 3.000 marxes que s'han produït i els diversos milions de persones al carrer, marquen un seriós trasbals per al mandatari nord-americà. Acostumat com està a guanyar al carrer el que no li atorguen els mitjans de comunicació, Trump està provant una medicina enormement amarga: l'oposició que el persegueix des del primer dia està recollint més suports que fa un any i, per contra, la seva base electoral està enormement inquieta, ja que se li va garantir que la prioritat era Amèrica i ara està enmig d'un conflicte que no entén, que li desagrada i que li està costant molts diners.

Les declaracions d'aquest cap de setmana de la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, al setmanari The Economist han aixecat una enorme polseguera per la seva contundència. Sosté Lagarde que els mercats són massa optimistes sobre l'impacte del conflicte a l'Iran i els xocs petroliers i ha qualificat la política exterior de Trump com una traïció al seu propi mantra en temes de política exterior i la retirada dels EUA del lideratge mundial. Per a Lagarde, els mercats subestimen la gravetat de la situació a l'Iran i el retorn a la normalitat podria durar anys. 

El principal problema és, en aquests moments, l'estret d'Ormuz, on l'Iran, que pot haver quedat desarmat militarment i sense la potència nuclear d'abans, té concentrada bona part de la força que li resta. Aquesta circumstància li atorga un avantatge de partida en el coll d'ampolla que s'hi ha produït pel moviment dels vaixells petroliers allà aturats, i pels que també transporten fertilitzants. Les amenaces de Trump o les seves ofertes de diàleg han servit de ben poc, ja que el règim dels aiatol·làs compta amb una carta gens menor en un conflicte com és el factor temps. Els iranians tenen tot el temps del món, perquè les seves urgències són força diferents de les del món occidental.

La seva base electoral està enormement inquieta, ja que se li va garantir que la prioritat era Amèrica i ara està enmig d'un conflicte que no entén, que li desagrada i que li està costant molts diners

Aquest dilluns s'inicia una setmana clau en l'esdevenir de la guerra. D'una banda, les converses que lidera el Pakistan amb Egipte, Turquia i l'Aràbia Saudita per posar en marxa un embrionari procés de pau. D'altra banda, el secretari d'Estat nord-americà, Marco Rubio, ha assenyalat aquest cap de setmana que l'operació militar a l'Iran acabarà en qüestió de setmanes i ha instat la resta de països a implicar-se més perquè la navegació a l'estret d'Ormuz sigui segura. Tot massa ambigu per a una administració que és tot menys subtil. Precisament, el Pentàgon ha afirmat que estan considerant enviar almenys 10.000 soldats de combat addicionals a la zona de guerra en els pròxims dies. Una cosa de la qual Trump fugia com gat escaldat fa molt poc temps.

En resum, molts fronts per a Trump, amb l'econòmic marcant el rumb del naufragi al qual s'arrisca Occident si la situació no es reconverteix. Ja hi ha qui situa aquesta guerra amb l'Iran entre els fets més greu que han succeït en els últims 50 anys, superior a les dues crisis petrolieres dels anys 70.