L'interès d'una conferència es mesura per moltes coses: per l'expectativa creada, per la rellevància dels assistents, per l'eco que desperten les seves paraules, pel moment polític que viu un país i, òbviament, pel que es diu. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha passat per Madrid i ha pronunciat una conferència que, si més no, té interès. De fet, en el moment polític present, és impossible que una conferència d'un president català no la tingui. La intervenció de Torra ha seguit la línia dels seus predecessors, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont. Gairebé quaranta anys explicant a Madrid que el catalanisme polític el que volia era poder polític. Capacitat per decidir coses que afectin els catalans. No hi ha hagut un president que no hagi anat a Madrid a explicar Catalunya i fins i tot el més moderat de tots ells, José Montilla, va advertir sobre la desafecció de Catalunya cap a Espanya el novembre de 2007, fa ja gairebé dotze anys.

A Montilla ningú no el va escoltar i el govern socialista de Zapatero ho va atribuir a la doble pressió dels seus socis d'Esquerra al Govern i de la Convergència d'Artur Mas en l'oposició. Va arribar Mas a la Generalitat -a qui, curiosament, avui volen rescatar els mateixos de l'establishment que el van enviar a casa- i va plantejar a Madrid el pacte fiscal, l'Estat propi i la consulta. La resposta no va poder ser més contundent: inhabilitació i multa milionària. Carles Puigdemont també va seguir aquest camí de picar ferro fred. Ningú no volia sentir res sobre el que passaria a Catalunya. Exili i presó va ser la resposta al Govern. Repressió als que es van alinear amb les posicions independentistes.

Quim Torra aquest dijous ha anat a dir el seu particular Adeu, Espanya entre el buit clamorós de l'ampli deep state espanyol que li va voler mostrar l'absoluta llunyania existent. Cap ministre, cap representant dels partits polítics espanyols, ni del PSOE, ni del PP, ni de Cs, ni de Podemos, ni dels sindicats, ni de la patronal, ni directors de diari, ni empreses de l'Ibex, ni membres del món judicial, ni... Un buit buscat, en algun cas, fins i tot, innecessàriament mal educat, com a avís del que l'espera si porta endavant alguna de les seves advertències. Com la que una sentència condemnatòria dels presos polítics jutjats pel Tribunal Suprem no serà acceptada pel poble de Catalunya i per les seves institucions i traçarà el camí per culminar la independència. Com? No va donar detalls.

Algunes de les proclames de Torra van sonar més a posició personal que a una decisió acordada amb el conjunt del Govern i amb els seus socis d'Esquerra Republicana. No és aquesta una qüestió menor per més que la seva veu sonés alta i forta. Gairebé a la mateixa hora, el president d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, reiterava que la millor resposta a una sentència condemnatòria era un govern de concentració que sumés als dos partits que actualment hi ha -JxCAT i ERC- els comuns i la CUP. Tot plegat, deia Junqueras, sense tancar la porta a un avançament electoral a Catalunya, una possibilitat de la qual ni el president Torra ni els altres dirigents de JxCAT no volen sentir a parlar.

La fragilitat del Govern té aquestes coses: cadascun dels dos partits té la seva pròpia estratègia i per sobre el president, qui, com un polític solitari i sense partit, també té la seva.