Aquest dimarts i dimecres se celebrarà al Parlament de Catalunya el debat de política general, que és l'equivalent a Espanya al debat sobre l'estat de la nació. Un cop més, es posarà de manifest l'anomalia del fet que els dos principals partits darrere del PSC, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, el duran a terme sense els seus principals líders, que continuen un a l'exili i l'altre inhabilitat. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras seran els grans absents i això farà, sens dubte, més agradable el debat parlamentari per al president Salvador Illa, que, al capdavant d'un Govern monocolor del PSC, gestiona amb relativa comoditat, fins ara, la legislatura.
La seva principal assignatura continuen sent els pressupostos de la Generalitat, que a causa de la mesquinesa del PSOE a l'hora de complir els acords se li han resistit des que va arribar al càrrec l'agost del 2024. No n'hi va haver aquell any, per raons comprensibles de calendari, i els del 2025 van naufragar davant la impossibilitat de seduir Esquerra Republicana amb un acord concret en el finançament singular. Els comptes públics del 2026 són difícils per a Illa, però ni molt menys estan descartats. De fet, en les últimes dates, ha anat creixent l'optimisme a l'hora de tancar un acord que lideren la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, per part de Madrid, i el conseller de Presidència, Albert Dalmau, per part de la Generalitat.
La seva principal assignatura continuen sent els pressupostos de la Generalitat, que a causa de la mesquinesa del PSOE a l'hora de complir els acords se li han resistit des que va arribar al càrrec l'agost del 2024
El PSC ja ha compartit amb Esquerra aquests avenços i el canvi d'actitud de Montero —Andalusia obtindria contrapartides econòmiques importants que ella intentaria capitalitzar com a candidata del PSOE a les autonòmiques del juny—, i el partit d'Oriol Junqueras està disposat a avançar en els pressupostos catalans si l'acord de finançament singular és sòlid. És, certament, un castell en construcció, però, pel que sembla, algunes peces comencen a encaixar. Simultàniament, a tot això, hi ha el tema de la inhabilitació de Junqueras, condemnat a 13 anys de presó i inhabilitació, però sense que la primera cosa sigui efectiva després de l'indult del govern de Pedro Sánchez i la seva sortida de la presó de Lledoners, el juny del 2021.
Tenint en compte que els últims pressupostos aprovats, els del 2023, també es van aprovar tard, al març, hi ha temps de sobres per a complir aquest calendari. L’al·licient que serien uns pressupostos expansius, després de tres anys sense comptes públics, és un al·licient, també, per als que avui neguen el vot a Illa. En aquesta equació no hi entra, per decisió pròpia, Junts per Catalunya, que tret d’un conat molt tebi del vicepresident Antoni Castellà al Parlament d’explorar si hi havia aigua, no hi ha hagut res més. I això que el debat fora dels òrgans de direcció s’ha produït i també hi hauria dirigents de Junts que no farien fàstics a un moviment d’aquesta naturalesa.
Però la línia oficial de Junts està molt lluny d'obrir-se a negociacions amb el PSC i s'imposa molt majoritàriament la posició de duresa. Una actitud que ve molt marcada pel mal resultat de dos anys de negociació amb el PSOE a Madrid i els resultats dels quals estan a anys llum de les expectatives de la tardor del 2023. Les tres grans línies d'actuació —llei d'amnistia, oficialitat del català i transferència de les competències d'immigració a la Generalitat— han recollit, per una causa o per una altra, fracassos fins ara, i aquesta situació ja pesa com una llosa a les adolorides esquenes de Junts.