A l'home a qui sempre l'ha acompanyat la sort des de la seva segona vida política, se li ha obert un cràter de dimensions encara desconegudes, i travessa la que és, sens dubte, la seva principal crisi des que va accedir a la presidència del govern espanyol mitjançant una moció de censura, el juny del 2018. Si en aquella ocasió va accedir a la Moncloa després que es fes evident la corrupció del Partit Popular en el Cas Gürtel, un sistema de finançament irregular que omplia les finances del partit a través d'una caixa B, ara ha esclatat amb una virulència imprevista una corrupció a gran escala al PSOE que, pel que anem sabent, pot acabar esquitxant el mateix Pedro Sánchez i alguns dels seus ministres durant la pandèmia del coronavirus.

És obvi que Sánchez ha passat la seva pitjor setmana des que va arribar a la Moncloa. Ja estan perfilats, clarament, cap a on aniran els trets del Partit Popular, dels mitjans de comunicació afins i de la judicatura. De fet, ja s'han començat a demandar les dimissions del president del govern espanyol i de la presidenta de les Corts, els dos principals representants institucionals després del cap de l'estat, ja que són, respectivament, els números dos i tres. Entremig hi ha uns quants ministres socialistes, però que només seran el dic de contenció d'una operació que no s'ha ordit en unes setmanes.

Tothom sap que és la resposta als acords d'investidura de Pedro Sánchez i a les promeses que s'hi van fer. Com sempre, més enrenou que realitats. Però la política viu molt del que és volàtil, del driblatge curt, d'una frase en un document prolix en anades i vingudes perquè cada part pugui explicar el que més li convingui. I així estan uns i altres, discutint encara. I mentrestant, d'altres, han anat trenant una malla a partir del cas Koldo, del seu cap, l'exministre Ábalos, i d'empresaris afins que ha omplert de podridura els despatxos del poder socialista.

L'home a qui sempre l'ha acompanyat la sort des de la seva segona vida política, passa la seva principal crisi des que va accedir a la presidència del govern espanyol

I el que és més preocupant: mentre aquesta darrera setmana s'estenien notícies cadascuna pitjor que l'anterior, el PSOE ha ofert a l'opinió pública una sensació inequívoca d'estar grogui, de trobar-se KO. Com si no poguessin controlar el vendaval de corrupció que els sobrevolava i preferissin refugiar-se al seu cau. Això ha traslladat una sensació que moltes de les coses que s'han anat publicant podien ser veritat, que no som al final de les notícies nocives per als socialistes i les enquestes que s'han dut a terme així ho han confirmat.

Molta gent es comença a demanar, en aquestes circumstàncies, quin serà el nivell de resistència de Pedro Sánchez? I també la seva capacitat de seducció als seus imprescindibles socis, enmig d'aquesta tempesta. Fonamentalment, a aquells que són a priori partits més frontisses, com poden ser el PNB, Junts per Catalunya i Coalició Canària. Socis, d'altra banda, imprescindibles —els dos primers— perquè la legislatura no s'ensorri definitivament. No és només la llei d'amnistia que haurà de recuperar esmenes que el PSOE no va voler votar fa unes setmanes per tirar endavant, sinó els pressupostos generals de l'Estat.

Sense oblidar, el traspàs integral d'immigració a Catalunya, una qüestió acordada primer i negada després pels socialistes i que Junts vol que es faci utilitzant l'article 150.2 de la Constitució, que preveu la delegació de competències a les comunitats autònomes i que va ser emprat per José María Aznar i Jordi Pujol el 1996 per cedir a Catalunya, per exemple, les competències de trànsit. Moltes carpetes per a un president amb l'aigua fins al coll, sobrepassat per les circumstàncies i amb l'Estat que li ha donat prou mostres de convidar-lo a deixar-ho. Perquè, si no, el futur del matrimoni Sánchez pot acabar sent força pitjor.