Amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, per sort ja al seu domicili, prosseguint des d'allà el tractament fins a completar les vuit setmanes que els metges preveuen que caldran per eliminar del tot la infecció, es tanca la segona setmana de crisi de les infraestructures a Catalunya. Encara que és veritat que alguns serveis han millorat respecte al caos dels primers dies, ni Rodalies, ni l'AVE Madrid-Barcelona, ni l'autopista AP-7 han recuperat la normalitat. Pel que fa a les dues primeres, hi ha el compromís del Govern que la situació dilluns serà de normalitat i, en canvi, l'AVE va per a molt més llarg. Tant és així, que els operadors ferroviaris Renfe i Iryo han informat que deixaran d'indemnitzar els passatgers que es vegin afectats per retards, com sí que feien fins ara. Respecte a l'AP-7, continua el tall de l'autopista en direcció sud després de l'accident ferroviari de Gelida.

A mesura que ha anat avançant la setmana, el malestar per la crisi de les infraestructures s'ha encavalcat amb informes diversos que el que feien era posar de manifest com s'ha enredat per part dels successius governs espanyols la ciutadania de Catalunya amb promeses incomplertes. L'anomenat G-8 —les Cambres de Comerç, Cercle d'Economia, Col·legi d'Economistes, FemCAT, Fira Barcelona, Pimec, Barcelona Global i RACC— i Foment del Treball posaven xifres al dèficit acumulat que pateix Catalunya en infraestructures: 40.500 milions d'euros. Tot un pressupost anual de la Generalitat, perquè ens fem una idea del que suposa la xifra. Per si no fos prou, aquest divendres la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya (CCOC) ha donat una xifra també demolidora: la desinversió acumulada al llarg de més d'una dècada, és a dir, la diferència entre el que es pressuposta i el que s'ha executat realment per l'Administrador d'Infraestructures Ferroviàries (Adif) d'ençà de l'any 2010 supera els 5.000 milions d'euros. 

Va arribar al govern amb els vots dels independentistes catalans i el resultat d'aquell gest es va traduir, en termes pràctics, que els milions assignats per a la modernització de vies, estacions o sistemes de senyalització no passessin mai del paper

La mitjana del grau de compliment dels pressupostos d'Adif per a Catalunya entre el 2010 i el 2023 —els anys de l'informe— no arriba ni a la meitat, ja que se situa per sota del 50%. Malgrat que és una tendència històrica, val la pena fixar-se en una altra dada demolidora: la dinàmica s'ha agreujat en el període més recent, i els últims tres anys, aquest percentatge de realització ha caigut fins a un mínim insostenible que amb prou feines arriba al 30%. O sigui, tot el període analitzat per la Cambra de Contractistes és absolutament desolador, però ho és especialment l'analitzat amb Pedro Sánchez ja de president del govern espanyol i estadant del palau de La Moncloa. Va arribar al govern amb els vots dels independentistes catalans i el resultat d'aquell gest es va traduir, en termes pràctics, que els milions assignats per a la modernització de vies, estacions o sistemes de senyalització mai passessin del paper.

La ineficàcia i la inseguretat no són fruit de la causalitat. Estem en aquesta situació per molts anys acumulant mentides i creient en promeses incomplertes. Tots sabem quin és l'impediment i també sabem que Renfe, que és part del problema, no pot ser part de la solució. Que cal explorar altres vies i que cal sortir del bucle en què els diferents governs espanyols han volgut plantejar sempre la solució. Estem, els catalans, en un tirabuixó que acaba sent, al final, com el dia de la marmota. Ja ho vam viure l'any 2009, i el 2026 estem reclamant pràcticament el mateix. No es tracta, per tant, de no saber el que volem, sinó de donar per bones les promeses i les pluges de milions. Llegeixo aquests dies que el govern basc ha acordat amb l'espanyol la cessió de la gestió dels aeroports bascos en dos mesos. No sé si el lehendakari Imanol Pradales aconseguirà que Pedro Sánchez compleixi, però nosaltres ja anem tard i sempre ens han dit que era impossible.