Ara que hi ha una certa perspectiva temporal es pot assegurar que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el seu executiu s'han reservat asos a la màniga en les dues transcendentals negociacions que han mantingut durant aquests mesos amb el seu soci parlamentari, Esquerra Republicana, en relació amb els indults dels presos polítics i la modificació del Codi Penal respecte a la desaparició del delicte de sedició, la modificació de la malversació i la creació dels desordres públics agreujats. El Tribunal Suprem ha estirat com un xiclet el nou Codi Penal, però el govern de Sánchez això ja ho havia valorat com a molt possible i s'hi havia reparat.

Al final, es pot veure amb més nitidesa que la Moncloa ha jugat tota la partida fingint que feia més passos dels que en realitat acabava fent i sempre amb una espessa xarxa que li permetés aterrar amb garanties a la batalla electoral, tant de les municipals del mes de maig com de les espanyoles del pròxim mes de desembre. El primer joc es va dur a terme amb l'aprovació dels indults el 23 de juny de l'any passat. En aquell moment, la felicitat per posar punt final als més de tres anys de presó era tal, que es va posar poc interès en la lletra petita i en les conseqüències que implicava, que, d'altra banda, és on solen raure tots els problemes.

Aquell indult, parcial i condicionat, ja semblava suficient quan era, com es veu ara, més pedaç del que va ser. En ser parcial, deixava vives les penes de la condemna, no només la presó, sinó també la inhabilitació. En ser condicionat, el Suprem podia revocar-los en qualsevol moment. Avui, dissabte, el magistrat Joaquim Bosch posava el dit a la nafra en una entrevista per a aquest diari: "Si la intenció era deixar sense efectes les inhabilitacions, la via era l'indult". Primer as que es va reservar la Moncloa. Per a Junqueras, Turull, Romeva i Bassa, en no decaure els delictes de malversació, ara agreujada, se'ls manté la inhabilitació d'entre 12 i 13 anys. Era corregible amb els indults i no es va fer, i a la Moncloa se sabia el que es feia.

Ara s'ha mirat d'esmenar via modificació del Codi Penal, però les escletxes del Suprem per desbaratar els plans eren moltes si no es tenia una especial cura a l'hora de tancar totes les esquerdes. Amb els presos polítics ja fora de la presó, que era el que Europa exigia a Sánchez, a ell només el preocupava la desaparició del delicte de sedició —una altra exigència europea—, però Esquerra exigia incorporar la reforma de la sedició per aprovar-li els pressupostos i la tranquil·litat del final de la legislatura. El PSOE s'ho hauria volgut estalviar, però va transigir-hi, encara que els comptes públics haguessin pogut sortir sense els seus socis de legislatura. I aquí es va quedar el segon as: sabia que el Suprem —o algú es pensa que no es parlen entre ells?— aplicaria la malversació agreujada per al gruix dels presos del Procés i els mantindria la inhabilitació.

Ara que es compleix un any —quan es va acordar que serien cada sis mesos— de l'última i segona reunió de l'anomenada taula del diàleg entre els dos governs, es veu que la inoperància d'aquest fòrum ha anat de bracet amb els obstacles que hi ha hagut en una negociació judicial alternativa. Perquè, al final, el conflicte és polític i les lleis no són, ni seran mai, una drecera. Han de ser, en tot cas, un camí després de l'acord polític. Aquí s'ha intentat començar la casa per la teulada: com que no podem posar-nos d'acord en la resolució del conflicte (amnistia i referèndum), mirem què podem fer amb la legislació. I el resultat és evident. Winston Churchill deia que un pacificador és algú que alimenta el cocodril, esperant que es mengi algú altre abans que ell.