La rapidesa amb què s'estan produint a nivell internacional algunes reaccions, com la de la FIFA suspenent Luis Rubiales del seu càrrec de manera provisional i ordenant-li que s'abstingui de contactar amb la futbolista Jenni Hermoso, contrasta amb la resposta al tram-tram dels estaments oficials espanyols. Divendres el president del Consell Superior de l'Esport (CSD) convidava el Tribunal de Arbitraje Deportivo (TAD) a avançar la seva reunió setmanal dels dijous a dilluns per pronunciar-se sobre la denúncia que li ha estat presentada per falta molt greu a Rubiales. La Comissió Disciplinària de la FIFA ho ha fet dissabte i això que el tema no té per a ells la repercussió directa que té per a Espanya, a l'ull de l'huracà del món sencer.

D'entre les moltes cares que cada dia ens ofereix aquest espinós episodi i de la fugida cap a cap lloc de Rubiales, que corre escapçat sense cap direcció, hi ha la condició humana del seu equip, disposats a saltar del vaixell i oferint algunes situacions lamentables. La més clara, sens dubte, la del seleccionador espanyol Luis de la Fuente que divendres aplaudia dempeus el discurs de Rubiales en l'assemblea de la Reial Federació Espanyola de Futbol, en la qual va comunicar que no dimitia i que 24 hores després ha tret un comunicat condemnant el comportament de Rubiales. Sens dubte, De la Fuente busca salvar-se i continuar a la RFEF, en la qual porta des de 2013, un cop la FIFA ha apartat Rubiales, però, fins i tot, aquestes accions deshonestes s'han de fer amb una mica d'elegància.

Un altre que es troba en una posició d'absoluta solitud és el seleccionador femení Jorge Vilda, també elogiat per Rubiales en l'assemblea en la qual el va renovar per quatre anys amb un salari de 500.000 euros. Doncs bé, la pràctica totalitat del seu equip tècnic a la selecció femenina ha dimitit, en una mesura que també ha de tenir alguna cosa a veure amb les actituds del seleccionador. Hi cal afegir que tot l'equip guanyador del mundial ha confirmat que no tornarà a la selecció espanyola mentre hi sigui Rubiales, d'una o una altra manera, al capdavant de la federació espanyola.

Tot el que estem sabent, i que ben segur és només la punta d'iceberg de tantes coses tapades durant anys en l'organisme federatiu, obliga a, almenys, dues reflexions: no hi pot haver un canvi merament formal al capdavant del futbol federatiu i que en un vedat tan tancat, caciquista i comprant lleialtats que sempre estan a la venda hi acabi havent actituds despòtiques, d'abús de poder i clarament masclistes. Si no, les denúncies de les futbolistes i tot el que s'ha posat cap per avall en el funcionament del futbol femení no hauran servit pràcticament de res.

En segon lloc, en el futbol femení d'alta competició s'havien produït situacions anòmales que ja havien desembocat en què un total de quinze jugadores renunciessin a anar a la selecció si el seu entrenador Jorge Vilda no dimitia i reclamessin un entorn més professional. Algunes d'elles, un total de 12, van acabar esmenant-se i anant al mundial d'Austràlia. Les tres que no hi van tornar —Mapi León, Patri Guijarro i Clàudia Pina— no tenen un títol a les seves vitrines, però la seva decisió i sacrifici cobra avui tot el sentit del món. Els estaments oficials han mirat cap a un altre costat durant tots aquests anys i si no hagués estat per l'exhibicionisme de Rubiales, el seu masclisme i la seva grolleria, encara seguiria al càrrec. Són, per tant, també responsables.