Si alguna cosa distingeix Catalunya és l'enorme capacitat per reproduir permanentment personatges especials i d'un gran talent en les seves professions. A voltes són gairebé únics, surten del no-res més absolut i assoleixen un lideratge gairebé impossible en la seva disciplina, sigui empresarial, artística, esportiva, cultural, gastronòmica i tantes d'altres. Joan Planes, d'Estamariu, un petit poble de l'Alt Urgell, empresari, president durant molts anys de l'empresa Fluidra, líder mundial en piscines, que fa uns mesos va entrar a cotitzar a l'Ibex 35. I Santi Santamaria, cuiner, autodidacte, propietari durant una dècada de Can Fabes, un restaurant tres estrelles Michelin a Sant Celoni, que va començar el 1981 en un petit local que es va transformar ràpidament en un temple imprescindible de la gastronomia i, lamentablement, prematurament mort el 2011, a Singapur, als 54 anys d'edat i a qui aquest dimecres se li ha tributat un merescut homenatge al MNAC en el desè aniversari de la seva mort, han assolit l'èxit i reconeixement per camins ben diferents.

S'haurien caigut bé, si s'haguessin conegut, perquè la frase Qui perd els orígens perd identitat, que ha repetit diverses vegades aquest dimecres Joan Planes en la presentació del seu llibre gairebé autobiogràfic Camí de castanyes a la Llotja de Mar per justificar el seu retorn a l'Estamariu de la seva infantesa, formava part de la resposta gairebé automàtica de Santamaria quan se li preguntava per què no traslladava el seu estrellat restaurant a Barcelona o per què no ampliava la carta del local amb plats fora del que llavors era la cuina catalana moderna. Santamaria, que a més de cuiner era un periodista frustrat, que va col·laborar amb mi en projectes en els quals va poder desenvolupar aquesta vena literària que tenia, i un home profundament arrelat a la terra que el va fer famós, sempre contestava, amb un mimetisme gairebé automàtic, que només s'imaginava el seu restaurant a Sant Celoni, a peu del Montseny, al Vallès Oriental.

Els orígens, les arrels, l'amor al país i a la llengua. Just en el moment que l'estat espanyol està duent a terme l'última escomesa contra la llengua catalana, de la qual costarà sortir-ne, val més tenir-ho clar. Planes i Santamaria tenien clar on volien arribar, que era l'excel·lència, la seducció i el lideratge. Qui és capaç d'imaginar-se des d'una petita empresa de piscines, que ambicionava convertir-la en líder mundial i que, per a això, caldria comprar una empresa americana, la barbaritat de 27 anys abans de dur a terme l'adquisició? O de perseguir i perseguir en un moment que la moda era la desconstrucció de Ferran Adrià, un cuiner universal, un projecte culinari que el transcendís?

Això són, indiscutiblement, lideratges. Una cosa que tant es troba a faltar en aquests temps grisos i on les declaracions, les paraules sense cap importància i amb aires de transcendència estan copant l'esfera pública. Paraules que pretenen tapar una inexistent resposta bé sigui per falta d'imaginació, per esgotament o per conveniència política. És normal que la ciutadania estigui desconcertada. Seria impossible que no fos així. La llengua és la columna vertebral de la nació i la classe política no sap com defensar-la. I, al davant, Madrid i la justícia, un mur cada vegada més alt.