Com no podia ser d'una altra manera, el Tribunal de Comptes ha acabat aplicant l'amnistia als presidents Carles Puigdemont i Artur Mas i a l'exvicepresident Oriol Junqueras, juntament amb una trentena d'excàrrecs del Govern el 2017, de la reclamació comptable per l'organització de l'1-O i la promoció de Catalunya a l'exterior. L'arxivament es produeix després de més de dos anys de resistència de la ponent Elena Hernáez, nomenada a proposta del PP, i de diversos pronunciaments judicials que han debilitat els seus arguments per mantenir obert el procediment. És una victòria important i que afecta moltes persones que van haver de dipositar solidàriament una fiança de cinc milions d'euros, ara alliberada, i que han viscut durant gairebé nou anys amb una espasa de Dàmocles a sobre, que no tenia cap sentit, però que era una llosa pesant. La sentència d'avui, 14 d'octubre, dictada per Hernáez, absol els encausats per les despeses del referèndum d'independència i per l'acció exterior de la Generalitat. A més a més, ordena aixecar les mesures cautelars i les fiances milionàries.
Malgrat que la sentència no és ferma, ja que Sociedad Civil Catalana ha anunciat que hi recorrerà, el camí perquè la seva posició tiri endavant és molt estret, pràcticament inexistent. La tossuderia del Tribunal de Comptes, i especialment d'Elena Hernáez, es pot explicar per una combinació de resistència jurídica, origen polític dels seus nomenaments i la voluntat d'esgotar totes les vies per evitar l'aplicació de l'amnistia, una llei que sempre va combatre i de la qual discrepava. De la seva estratègia judicial se n'ha hagut de desdir després que el juliol del 2024, tot just un mes després d'aprovar-se l'amnistia, Hernáez plantegés vuit qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El seu argument central era que les despeses del procés podien afectar els interessos financers europeus i, per tant, quedar fora de l'amnistia. El problema era demostrar que, efectivament, s'havien emprat fons europeus, i la sentència d'avui reconeix que no s'ha acreditat aquesta circumstància.
Si el tractament de la justícia espanyola amb els actors del món independentista ja ha estat especialment cruel, el del Tribunal de Comptes no s'ha quedat enrere
La seva resistència va continuar fins i tot després del pronunciament del TJUE i, malgrat que la resolució del tribunal de Luxemburg contenia precisions jurídiques que s'havien d'aplicar, no va establir que les despeses investigades haguessin perjudicat els fons europeus. D'això en va fer bandera i ha continuat el seu procediment fins a aquest mes d'octubre. Cal demanar-se si totes les actuacions posteriors al TJUE eren necessàries o si més aviat van contribuir a prolongar injustificadament el procés. Un motiu més de la resistència del Tribunal de Comptes ha tingut molt a veure amb el fet que, quan un òrgan jurisdiccional ha defensat durant anys una determinada interpretació, rectificar pot implicar reconèixer que les vies jurídiques utilitzades no han conduït al resultat inicialment plantejat. I d'aquí, també la frustració. Val la pena aturar-se en un detall gens menor: el juliol del 2024, Hernáez sostenia que hi podia haver una afectació dels interessos financers europeus que justificava consultar el TJUE, i l'octubre del 2026, la mateixa Hernáez conclou que no s'ha acreditat l'ús de fons europeus i aplica l'amnistia. Cal preguntar-se on era la solidesa inicial de les sospites que han afectat la vida de tantes persones.
Si el tractament de la justícia espanyola amb els actors del món independentista ja ha estat especialment cruel, el del Tribunal de Comptes no s'ha quedat enrere i ha estat també molt descarnat i deshumanitzant. No és exagerat preguntar-se: fins a quin punt un òrgan jurisdiccional pot prolongar l'aplicació d'una llei mitjançant successives interpretacions i consultes sense que existeixi un mecanisme efectiu per evitar dilacions injustificades? L'amnistia va entrar en vigor el juny del 2024; som a l'octubre del 2026, i han transcorregut 28 mesos. I durant aquest temps s'han mantingut procediments i mesures cautelars sobre persones que, finalment, han estat amnistiades. Insisteixo: si no hi ha prou raons jurídiques per trigar tant, com és possible que Heráez hagi trigat tant a aplicar l'amnistia? I el més dolorós en aquesta mena de situacions: qui assumirà les conseqüències econòmiques i personals d'aquests 28 mesos d'espera? Ningú. Això es pot anomenar de moltes maneres, però difícilment justícia.