Si algun cop en unes eleccions municipals Barcelona i Catalunya han anat plegades és en les que se celebren aquest diumenge 28 de maig. La capital catalana necessita sortir del forat negre on porta aquests últims vuit anys i no pot esperar més temps per a un canvi que reverteixi la decadència de la ciutat i la torni a la seva posició de gran capital dinàmica, emprenedora, que genera oportunitats als veïns, oberta al món, atractiva per als negocis, segura davant l'increment de la delinqüència i també neta, revertint la brutícia que hi ha en molts dels carrers.

Però també són unes eleccions importants per a Catalunya, perquè sense el motor de Barcelona a ple funcionament es ressent tot el país i això ha estat el que ha passat durant aquests últims vuit anys. Barcelona ha estat durant aquests dos mandats d'Ada Colau un aparador buit que s'ha presentat davant l'opinió pública predicant una cosa i fent-ne una altra. Enarborant la bandera de l'habitatge social mentre expulsava els barcelonins, a favor de la cultura mentre prohibia l'arribada de museus, a favor de la convivència entre el cotxe i la bicicleta, quan és més complicat que mai circular per la ciutat, i així es podrien posar molts exemples. Ha estat una política d'aparador mentre es perdien grans oportunitats per enllustrar la ciutat i s'entrava en una visible decadència.

L'espanyolització dels comicis, en presentar aquestes municipals com un torcebraç entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, ha minvat brillantor a la batalla barcelonina i hi han jugat sense cap pudor els dos principals diaris catalans de paper, fins a l'extrem que la portada d'El Mundo i la de La Vanguardia d'aquest dissabte semblaven un calc, quan excloïen la transcendental lluita de Barcelona de qualsevol dels titulars i la limitaven a la presència geogràfica de Pedro Sánchez. Això, el mateix dia que els partits catalans —Xavier Trias (a més té opcions de guanyar Barcelona), i Esquerra— també tenien els actes finals i havien tancat les respectives campanyes electorals. Situacions totes elles no pas casuals.

Per tot això, la batalla de Barcelona és transcendental. La ciutat necessita un canvi, aquesta és l'opinió molt majoritària dels barcelonins, expressada fins ara només en enquestes i que ara ha de ser ratificada a les urnes. Un canvi de rumb que permeti pensar en una ciutat més amable, menys crispada i que pugui pujar novament al tren del progrés i de la creació de riquesa. Un canvi que no pot ser estètic, sinó que ha de ser en profunditat, eliminant el sectarisme que ha presidit moltes de les decisions adoptades durant aquests dos últims mandats.

Si tot aquest malestar que hi ha es tradueix en vots aquest diumenge, Barcelona capgirarà la situació actual i iniciarà una nova etapa deixant de banda el rancor, la divisió i la inoperància. Una Barcelona diferent és possible i és urgent.