Una vegada més, un govern de la Generalitat, en aquest cas el del PSC, ha hagut de donar explicacions pels mals resultats a les proves de competències bàsiques de primària després que els alumnes de 6è, o sigui, els que tenen 11 anys, obtinguessin pitjors notes aquest any en comparació amb el curs 2023-24. El retrocés s'ha produït en llengua catalana, matemàtiques i en l'àmbit de ciència, tecnologia i enginyeria. Sembla que s'ha convertit en un estàndard educatiu a Catalunya que a totes les presentacions del Departament d'Educació s'informi, una vegada a l'any, que els nostres alumnes de primària continuen anant cap enrere. Els alumnes de 4t d'ESO, al voltant de 15 anys, han empitjorat en castellà, anglès i en competència cientificotecnològica. Les prediccions de la consellera d'Educació i Formació Professional, Esther Niubó, que remuntar els pobres resultats que s'han anat acumulant no serà fàcil, s'han complert. I la qüestió és què més es pensa fer per revertir la situació.

Com que la caiguda que s'ha anat produint des del 2015 afecta diversos presidents —cinc en els últims deu anys— i un nombre de consellers del ram encara —i sorprenentment— més alt, set, hi ha una responsabilitat compartida de les principals forces polítiques. Tampoc no ha ajudat que set consellers en deu anys no poguessin desenvolupar una política educativa i que no se'ls puguin exigir moltes responsabilitats individuals. L'actual, per exemple, és al càrrec des de l'agost de l'any passat, però la seva antecessora, Anna Simó, hi va ser catorze mesos, i l'anterior, Josep Gonzàlez Cambray, 25 mesos. Així no hi ha política educativa que es pugui realitzar, sobretot si el que s'acaba fent és una política de partit més que de país. Ja sé que no hi ha president que no faci bandera de voler millorar els resultats escolars però, al final, les estadístiques són més realistes que les promeses i no s'aconsegueix sortir del pou i enviar un missatge positiu al conjunt de la societat i molt especialment a pares i educadors.

És necessari que a l'escola s'hi vagi a aprendre, es recuperi la cultura de l'esforç i no faci por aspirar a l'excel·lència per sortir de la mediocritat

Costa, segurament, abordar l'evidència: és necessari que a l'escola s'hi vagi a aprendre, es recuperi la cultura de l'esforç i no faci por aspirar a l'excel·lència per sortir de la mediocritat. Hem passat dècades defensant oficialment que l'aula era un espai de diversió i de distensió d'un altre tipus de problemes i la transmissió de coneixement no era la columna vertebral de l'educació. Confrontar-se amb el pensament políticament correcte era impossible perquè s'estressava els nens i, en conseqüència, no hi havia cap necessitat de formar-se. El resultat d'aquesta política educativa bonista és evident: un fracàs, després un altre fracàs i finalment un nou fracàs. Calia ser cec per no veure que l'educació tal com està concebuda avui no porta enlloc i no fa els nostres nens i joves millors. Els alumnes van superant cursos enmig de mesures tan laxes que els problemes s'acaben veient als cursos superiors, quan ja no s'hi pot fer res.

La recent polèmica sobre les faltes d'ortografia a les proves de selectivitat i la decisió inicial que no comptessin per a la puntuació final hi obeïa. És cert que va ser corregit, en part, però la ficada de pota i el missatge que s'enviava queda. Per tant, el millor seria no enganyar-se. S'ha d'esmenar el sistema en el seu conjunt i no anar posant pedaços per respondre unes estadístiques o apaivagar la ira per una informació determinada. Mentre no es faci així, continuarem anant cap enrere encara que sempre es pugui presentar una dada puntual com a bona. Inclús, hi pot haver algun indicador que es presenti com un canvi de tendència. Però serà enganyar-se. El problema és a l'arrel: l'autoritat del mestre, l'exigència educativa, el retorn a la formació per sobre de passar una bona estona a l'escola. Qui sigui capaç de posar el cascavell al gat potser no rebrà aplaudiments, però farà una cosa molt més important: revertir la imatge pèssima que donem.